La superació de la plaga epidèmica que ha representat la tuberculosi s’ha produït en etapes successives. La primera és la del coneixement de la història natural de la malaltia, la segona com efectuar el diagnòstic, la tercera és l’era sanatorial i finalment la quarta és l’era de la terapèutica farmacològica.

La creació de sanatoris va ser la primera iniciativa terapèutica contra la tuberculosi i va precedir a la introducció de la terapèutica quirúrgica, que va ser la col·lapso-teràpia mitjançant pneumotòrax, i més tard a la de la quimioteràpia específica antituberculosa. Els sanatoris són centres que es van dedicar al tractament dels malalts tuberculosos per poder aplicar les següents mesures: exposició a l’aire lliure, repòs, i dieta rica i abundosa. Els sanatoris s’inicien en la segona meitat del segle XIX a Alemanya, Suïssa i Regne Unit. A Catalunya, el primer sanatori fou el de Torrebonica, fundat el 1911, destinat a tuberculosos adults, i el 1913 s’obre el primer sanatori privat a Olost del Lluçanès.

La major part dels sanatoris es construeixen en zones de muntanya, perquè es creia que els habitants de les regions de més alçada vivien més que no pas els habitants de zones baixes. Els sanatoris de la ciutat de Davos als Alps són el paradigma de sanatori antituberculós.

A Europa, el primer sanatori es creà a Alemanya per Hermann Brehmer (1826-1889) a Görbersdorf, Silèsia, el 1854 (Fig.1). Brehmer s’havia curat d’una tuberculosi gràcies a un viatge a l’Himàlaia. Estudià medicina i estava convençut dels beneficis dels sanatoris d’alçada (Fig.2).

Especial fama tingueren els sanatoris de Davos, on hi havia més malalts tuberculosos que habitants. Thomas Mann escrigué “La muntanya màgica” mentre va acompanyar la seva dona, que hi va estar ingressada sis mesos. El sanatori de Brehmer estava dirigit a classes socials adinerades. Era més aviat un hotel que no pas un centre sanitari.

El 1876, el metge Peter Dettweiler (Fig.3), deixeble de Brehmer, fundà el primer sanatori antituberculós popular de la regió dels monts Taunus, pròxima a Frankfurt. A Anglaterra, la moda dels sanatoris no penetrà amb la mateixa intensitat que en altres països.

Espanya va arribar a tenir, l’any 1947, 52 sanatorios antituberculosos pulmonares y 4 sanatorios marítimos públicos.

Per obra del Patronat de Catalunya per a la Lluita contra la Tuberculosi, el 1911, fou inaugurat el sanatori de Torrebonica, a Terrassa. El 1913, J.Reventós i J.Darder obriren el d’Olost de Lluçanès i, el 1918, s’inaugurà l’Hospital-Sanatori de l’Esperit Sant a Santa Coloma de Gramenet. De gran prestigi foren els sanatoris privats de Nostra Senyora de les Victòries a Sant Quirze Safaja (fundat per M.Espinosa i J.Badó i J.Reventós, 1931) i Puigdolena, a Centelles (Francesc Ribas i Soberano, 1933). Aquest darrer entra en servei el 1933. Entre el seus pacients, es pot destacar el pintor Antoni Tàpies, l’escriptor Josep Mª Castellet i el poeta Màrius Torres que morí el 1942, després de set anys de residència. El sanatori tancà les portes el 1954.

El món s’omplí de sanatoris, que malauradament no tingueren l’èxit que s’esperava d’ells, però que van tenir altres efectes positius, com la introducció de programes de teràpia ocupacional, de rehabilitació laboral, les teràpies de grup, l’agrupació de professionals en equips multi-disciplinaris i les primeres associacions antituberculoses.

Els sanatoris inicien el seu declivi a primers dels anys 50 del segle XX, a causa de la disminució de la prevalença de la malaltia i a l’aparició de l’estreptomicina, que fa capgirar el pronòstic dels malalts. El primer malalt tuberculós tractat amb estreptomicina fou una noia de 24 anys, Patricia Thomas, que estava ingressada a la Clínica Mayo i fou tractada pels Drs. Feldman i Hinshaw amb èxit.

Referències

O.R. Mc Carthy. The key to the sanatoria. Journal Royal Society Medicine, 2001;94 : 413 – 417

Victorino Farga C. La conquista de la tuberculosis. Rev Chil Enf Resp, 2004; 20 (2): 101- 108