La invenció de l’estetoscopi per Laënnec a principis del segle XIX (1816) va revolucionar l’auscultació del cor i del pulmó. L’auscultació amb estetoscopi es designa com “auscultació mediata” per distingir-la de l’auscultació immediata que es feia aplicant directament l’orella del metge sobre el tòrax del pacient (veure aquesta entrada del blog de 11/1/24).

L’auscultació immediata, no només constituïa un invasió a la intimitat del malalt o malalta, sinó que en cas d’obesitat del malalt, l’auscultació es veia dificultada (Fig.1) i era incòmoda pel metge.

L’estetoscopi va fer abandonar la auscultació immediata, ja que el nou instrument feia l’examen més confortable al malalt i més fiable pel metge (Fig.2).

La pràctica de l’auscultació immediata va ser introduïda per Hipòcrates (460 o 370 aC), que va descriure el frec de la pleuritis. William Harvey és el primer que descriu, el 1628, els sorolls cardíacs (Fig.3). Després de Harvey, la següent referència als sorolls cardíacs és de Robert Hooke.

Laënnec descriu l’estetoscopi quan era el cap del servei de l’Hospital Necker de Paris, que estava especialitzat en l’assistència dels malalts amb patologia toràcica. El seu primer malalt en qui va utilitzar un primer estetoscopi era una noia jove amb obesitat, que va quedar tranquil·la quan Laënnec tractà d’auscultar el cor amb un rotlle de paper que utilitzava plegat de manera que tenia dos extrems, un que aplicava a l’orella i l’altre al cor o al tòrax que volia auscultar. Laënnec es fa fabricar un estetoscopi, que és un tub de fusta d’uns 30 cm de llarg per 4 de diàmetre, amb un canal central de 5 mm (veure aquesta entrada del blog de 2/7/21).

Després d’haver auscultat a més de 3.000 pacients entre maig de 1817 i 1819, Laënnec correlaciona els sorolls. Els resultats de l’anàlisi es publiquen en el Traité d’auscultation médicale (Fig.4), on utilitza un reguitzell de noms per precisar el significat dels diferents sorolls: murmuri, crepitacions, pectorilòquia, roncus i sibilants.

Laënnec fa construir un estetoscopi de fusta, substituint el primitiu rotlle de fulls de paper, i va haver de resistir les crítiques barroeres de François Broussais, el màxim defensor de les sagnies i de l’ús de sangoneres.

L’ús de l’estetoscopi es difon força per tot Europa i s’aplica en indicacions noves, com l’auscultació fetal per Jacques de Kergaradec, que aplica l’estetoscopi sobre la panxa de les gestants, i comunica la utilitat del procediment per detectar patiment fetal el 1819 (Fig.5) (veure aquesta entrada del blog de 2/3/21).

L’estetoscopi era ja d’ús generalitzat el 1830, afavorit per la publicació del llibre de Laënnec, traduït a l’anglès per un metge de Cornualles, John Forbes.

Al Regne Unit diversos metges d’hospital, entusiasmats amb l’estetoscopi, manifesten la seva utilitat, com Thomas Hodgkin al Guy’s Hospital, William Stokes de la universitat d’Edimburg i Joseph Skoda de l’Hospital General de Viena.

A partir de 1825, diferents autors tracten d’explicar quins fets es produeixen en el cor que donen lloc a cada un dels sorolls que se senten, de manera que del tipus de soroll se’n pot deduir la lesió anatòmica del cor.

Alguna d’aquestes interpretacions van tenir dificultats per ser admeses, com la proposta de Joseph Rouanet, un dels primers en investigar la causa dels sorolls. És qui va proposar que els diferents sorolls son causats per moviments de les vàlvules, proposta que va trigar temps en ser acceptada per la comunitat científica.

Referències

Alejandro Donoso F., Daniela Arriagada S. René Théophile Hyacinthe Laënnec (1781-1826). Doscientos años del uso del estetoscopio. Una breve reseña. Arch Argent Pediatr 2020;118(5):e444-e448.

J H M Pinkerton. Kergaradec, Friend of Laennec and Pioneer of Fetal Auscultation. Proc. roy. Soc. Med. 1969; 62 : 477 – 483.