La tuberculosi fou una de les causes de més mortalitat del segle XIX. El germen causal fou descobert el 1882 per Robert Koch, però no es va disposar del primer fàrmac eficaç contra la malaltia, l’estreptomicina, fins el 1944. Cap dels intents d’eradicar la malaltia mitjançant procediments d’immunització havia funcionat. Les campanyes antituberculoses que es van fer durant el segle XIX i principis del XX van ser campanyes de comunicació, impulsades per les autoritats administratives, generalment higièniques, destinades a inculcar als ciutadans i als sanitaris conductes i estils de vida que reduïssin el risc de contraure la malaltia, o permetessin combatre-la si ja l’havia contret.

La Revolució Industrial té a veure amb l’expansió de la tuberculosi el segle XIX, degut al desplaçament de població rural per treballar a les grans ciutats on viuen en condicions paupèrrimes, que faciliten els contagis.

A Barcelona les primeres recomanacions als metges de com evitar la difusió de la malaltia son de 1729. Aquestes normes son dels Drs. Rafael Esteve i Geroni Badia, que recomanen procedir en cas de mort per tuberculosi al rentat de mans i cos del cadàver, i a la cremació de roba, llibres i altres atuells utilitzats pel malalt.

Durant el segle XIX, es produeixen a Espanya diverses iniciatives orientades a millorar la situació dels malalts tuberculosos, i la presa de consciència que els factors socials i econòmics son importants en la difusió de la malaltia (Fig.1).

Les primeres propostes d’organització antituberculosa van sorgir amb el patrocini d’Antonio Espina i Capó (Madrid, 1889) i Luis Comenge i Ferrer (Barcelona, ​​1892). Les dues iniciatives van fracassar en no trobar el ressò apropiat entre els metges espanyols. La primera campanya efectiva va ser duta a terme a València per Francisco Moliner i Nicolás (1851-1915) a partir del 1899. Aquest any va obrir el Sanatori de Porta-Coeli per a tuberculosos indigents, primer d’aquest tipus al nostre territori. A més es va fundar amb èxit la Lliga Nacional contra la Tuberculosi i de socors als tísics pobres. La campanya aspirava a que l’Estat creés a tot Espanya sanatoris populars que tindrien el de Porta-Coeli com a model. Per Moliner, l’assistència al tuberculós pobre en aquests centres reportaria l’avantatge d’aïllar els focus d’infecció a més de mantenir la pau social. Aquesta darrera seria possible gràcies al fet que la instauració d’aquests centres transmetria al proletariat una sensació de justícia social.

A Catalunya, el 1867, es crea l’Asil de Sant Joan de Deu per a infants tuberculosos, però fins el 1904 no es crea el Patronat per a la lluita contra la tuberculosi, patrocinat per l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya que impulsa la creació de Dispensaris antituberculosos. El primer serà al Passeig Sant Joan / Diputació de Barcelona, dirigit pel Dr. Xalabarder.

Als dispensaris s’hi sumen els sanatoris antituberculosos. El 1911, s’inaugura el primer, el sanatori de Torrebonica de Terrassa (Fig.2). El mateix any es crea el sanatori d’Olost de Lluçanès. El 1918, es funda l’Hospital de l’Esperit Sant a Sta. Coloma de Gramenet i, el 1928, la Caixa posa en marxa els “Dispensaris blancs”. El 1928, s’obre un sanatori a sant Quirze Safaja i, el 1927, s’inaugura el sanatori marítim de Calafell.

El 1930, en Lluís Sayé i els seus col·laboradors funden la Societat Catalana de Tisiologia (Fig.3).

Dos anys més tard, Xalabarder inaugura l’Institut Antituberculós (Fig.4).

El 1921, Reventós i Rosal inauguren el sanatori del Montseny i, el 1933, Ribas Soberano el de Puig d’Olena. Finalment el Patronat de la Universitat Autònoma decideix encarregar a Sayé la lluita antituberculosa. Serà l’última iniciativa de l’Administració contra la tuberculosi.

Referències

Josep Mª Calbet i Camarasa. Lluita antituberculosa a Catalunya. Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, 1988, Vol. 9, p. 41-56,

Cardona i Iglesias, Pere-Joan. L’inici de la lluita antituberculosa a Catalunya. Gimbernat, 2024; 81: 47-66

Maria José Bàguena. Cent anys de lluita antituberculosa a Catalunya. Roca Rosell A (coord). Cent anys de salut pública a Barcelona. Ajuntament de Barcelona. 1991; 10 115.