L’experiment Tuskegee ha estat un dels estudis mèdics més infames que s’han fet en un país democràtic. Tenia per objectiu estudiar la història natural de la sífilis en una població de l’estat d’Alabama, als Estats Units, on no es tractà amb penicil·lina les persones infectades, per tal de conèixer l’evolució espontània de la malaltia. No només no es van tractar els malalts, sinó que tampoc es va impedir que els infectats transmetessin la infecció a dones i fills (Fig.1). Tampoc es va demanar permís per incloure’l a l’estudi, sinó que es va fer mentint als participants.

Vaig tractar d’aquest horrorós estudi en aquesta entrada del blog (23/4/21) on em feia creus que una investigació, que anava en contra dels principis ètics més bàsics, pogués durar 40 anys (de 1932 a 1972) sense que hi hagués un moviment d’oposició. La finalitat de l’estudi s’havia ocultat als participants, però era conegut per l’Administració, que el finançava, pel CDC (Centre pel control de malalties) i pel públic lector de revistes mèdiques, perquè els autors de la investigació (sic) publicaven els resultats en revistes mèdiques (Rockwelll DH et al. The Tuskegee Study of untreated syphilis. The second year of observation. Arch. Intern. Med., 1964; 114: 793- 798), i l’origen del finançament, el National Health Service, també era conegut. Per altra banda se sabia prou bé quin era el destí dels malalts amb sífilis no tractats. Això era el que passava abans de la penicil·lina en tots els països del mon. No calia tornar a investigar-ho.

Algunes persones que conegueren l’existència de l’estudi es van manifestar en contra sense cap èxit. Un d’ells era un jove cardiòleg, Irwin Schatz (Fig.2), format a la Clínica Mayo, que va escriure al primer signant de l’article de l’Archives of Internal Medicine, que mai va contestar.

Un altre crític de l’estudi va ser Bill Jenkins (Fig.3), un epidemiòleg que va tenir un cert renom els anys 60 als Estats Units per la seva actitud crítica del racisme que persistia en certa mesura en l’atenció mèdica.

Les manifestacions crítiques individuals no van tenir cap efecte sobre la comunitat mèdica americana, que va manifestar moltes deficiències morals, no va acceptar que aquest estudi era pervers i no va reaccionar en contra.

El 1997, el president Clinton va demanar perdó per l’estudi efectuat i va assignar una partida de diners per recompensar parcialment les víctimes de l’estudi.