En l’evangeli de Sant Lluc hi ha una preciosa paràbola, que sempre m’ha fet pensar que és una mica frustrant. És la història d’un home ric i egoista, com son molts rics, que només pensava en afartar-se, i no es digna en ajudar un pobre malalt que està passant gana a la porta de casa seva. El ric és Epuló, i el pobre, Llàtzer. Entre aquests dos homes no hi ha cap comunicació. La porta de la casa del ric està sempre tancada al pobre. Jesús diu que, quan aquell home ric va morir, va ser condemnat als turments, és a dir a l’infern, mentre que el pobre va ser portat pels àngels al cel.

Aquesta història ha agradat molt a diversos pintors que s’han inspirat en aquesta paràbola. En aquesta entrada reproduïm algunes d’aquestes pintures.

L’església catòlica en el seu comentari sobre la paràbola posa l’accent en que la vida eterna arreglarà les injustícies que es donen en la vida terrenal. D’aquesta manera, el ric Epuló, que s’ha donat tots els plaers en aquesta vida, ja serà castigat en l’altre vida, i Llàtzer, a la inversa, que ha patit en la seva vida terrenal, anirà al cel.

Això és el que no m’agrada. I si no hi ha una altra vida, què passa? Jo m’estimaria més que els rics, que sovint han guanyat la seva riquesa no sent massa honestos, hagin de compensar en vida el mal que han fet. I també voldria que els pobres fossin tractats més humanament quan encara son vius. És a dir que tinguessin recursos per viure amb dignitat.

Per què hem d’aplaçar que els pobres puguin estar bé? No s’haurien de prendre les mesures perquè tothom tingues casa i menjar i roba? No es podria aconseguir això sense esperar la vida eterna? No es podria regular que els rics no fossin tan rics i els pobres no fossin tan pobres? Trobo que l’Església catòlica és massa acomodatícia per demorar la solució justa a que assolim la vida eterna.

Aquesta miniatura és força espectacular (Fig.1). En el pis superior es veu la taula d’Epuló i el pobre a la porta. En el segon pis la mort de Llàtzer i el seu trànsit a la Glòria i en el tercer pis la mort d’Epuló i la seva anada a l’infern.

Aquesta pintura és de Jacopo Bassano (també conegut com a Giacomo da Ponte, 1515 – 1592), un pintor manierista italià, nascut i mort a Bassano del Grappa, prop de Venècia, lloc del que va prendre el seu nom (Fig.2).

El seu pare Francesco Bassano el Vell va ser un “artista aldeà” i Jacopo va adoptar una mica del seu estil quan va introduir en les seves pintures religioses detalls realistes, incloent animals, granges i paisatges fins a l’extrem que els seus quadres poden semblar més composicions de gènere que quadres religiosos.

La introducció d’aquests elements que omplen les composicions van tenir després gran importància en els orígens del naturalisme Barroc. Havent treballat a Venècia i altres ciutats italianes, va establir un taller a Bassano amb els seus quatre fills.

James Tissot (1836 – 1902) fou un pintor, gravador, esmaltador i grafista francès, conegut pels seus retrats de la societat victoriana.

Va néixer a Nantes en una família de classe mitjana. Va a París a estudiar art sota la tutela de Louis Lamothe i Hippolyte-Jean Flandrin.

De 1871 a 1882 viu a Londres, on va tenir tant d’èxit com havia tingut a París .

L’any 1882, torna a França i experimenta una conversió religiosa que li va fer canviar dramàticament el seu enfocament artístic. Durant els següents 10 anys, Tissot es dedica a il·lustrar el Nou Testament amb il·lustracions dels fets de la Bíblia que el fan enormement popular.

Barent Pietersz Fabritius, també conegut simplement com a Fabritius, (Middenbeemster, Beemster, 1624 – Amsterdam, 1673) fou un pintor neerlandès, que va estudiar amb el seu germà Carel Fabritius, i probablement amb Rembrandt. Pintor d’escenes bíbliques, mitològiques i de caràcter històric.

Leonardo Flores (1650 – 1710), pintor de La Paz, Bolívia, va treballar entre els anys 1683 i 1684 a la zona del llac Titicaca. Se’l classifica entre els propulsors del barroc mestís. Segons anoten Mesa/Gisbert: “el seu art es desenvolupa per tota la diòcesi, sota la protecció del Bisbe Queipo del Llano i Valdez”. Flores afirma la seva personalitat artística amb detalls típics que el caracteritzen; profusió d’ornaments als vestits i pedres precioses. És la figura més representativa de l’escola paceña de l’últim terç del segle XVII.