La setmana passada es van reprendre les sessions de cine-fòrum dels jubilats del Clínic

El passat dijous 14 de maig es van reprendre les sessions de cine-fòrum que organitzaven les associacions de metges jubilats de l’Hospital Clínic i dels ex-treballadors del Clínic (infermeres i auxiliars), fetes uns anys i que van deixar de fer-se.

Ens vàrem estrenar aquest any veient una pel·lícula francesa sobre medicina i metges rurals: “Un doctor en la campiña” (la vàrem veure en versió espanyola) (Fig.1).

Caràtula de la pel·lícula francesa “Un doctor en la campiña”
Fig.1 Caràtula de la pel·lícula francesa “Un doctor en la campiña”

És una pel·lícula relativament recent (2016), d’un director de cine francès, Thomas Lilti, que també és metge i ja havia fet una altra pel·lícula de metges de força èxit, “Hipòcrates”, que exposa la vida dels metges en formació en un hospital.

Caràtula de la pel·lícula “Hipòcrates”
Fig.2 Caràtula de la pel·lícula “Hipòcrates”

La història de “Médecin de campagne” és la d’un metge en la cinquantena, molt estimat a la zona per la seva dedicació als malalts i pel seu tracte empàtic, dedicat i competent. Al començament de la pel·lícula se li diagnostica un tumor cerebral, però ell no deixa de treballar al mateix ritme que abans del diagnòstic de càncer. L’oncòleg li envia una doctora sense experiència perquè l’ajudi.

El més notable de la pel·lícula és la defensa d’un model d’Atenció Primària on el metge visita a casa dels malalts, utilitza l’empatia com un instrument terapèutic, i no accepta hospitalitzacions dels seus malalts si no és evident que determinaran un benefici clar pel malalt.

Aquest metge és estimat per tothom i transmet aquest estil de fer de metge a la jove doctora que li envien per ajudar-lo quan li diagnostiquen un tumor cerebral.

En aquest moment, aquest metge fa el que molts metges fan, que és no acceptar la malaltia i seguir fent la seva vida professional. Aquest comportament no s’ha de veure com una heroïcitat, sinó com un error. Això es veu clarament a la pel·lícula.

Un tercer punt d’interès és la reflexió sobre les virtuts de l’ensenyament tutorial de la medicina. Amb la paraula tutorial volem dir l’aprenentatge al costat d’un que en sap, a qui es pot mimetitzar l’estil i les actituds, alhora que s’aprenen els coneixements del que fa el paper de mestre.

Després de veure la pel·lícula vàrem començar una conversa entre el públic i el moderador, que era jo.

Tots el assistents van sentir-se satisfets amb la sessió de cine i el debat posterior, quedant d’acord en repetir una sessió al final de l’estiu. A mi m’agradaria veure una pel·lícula australiana del 1946, amb la Rosalind Russell, de títol original “Sister Kenny” (traduït al castellà com “Amor sublime”) (Fig.3).

Caràtula de "Sister Kenny"
Fig.3 Caràtula de “Sister Kenny”

La pel·lícula narra la història d’una infermera australiana, “sister Kenny”, que durant l’epidèmia de poliomielitis que va assolar els Estats Units a l’inici de la dècada de 1940 va descobrir que el massatge de les extremitats quan començava la malaltia podia evitar la paràlisi. Els metges no creien en aquesta proposta i preferien la immobilització de l’extremitat, amb el que aconseguien provocar la paràlisi. Per què no van incorporar la proposta de la infermera? Per orgull de classe? Que imbècils.

Deixa un comentari