El primer article sobre la punció biòpsia hepàtica percutània el va publicar el 1945 la doctora Sheila Sherlock (Fig.1), quan era metge resident (1943 – 1947) del Hammersmith Hospital a Londres, en el servei de Medicina Interna de John McMichael (Fig.1), cardiòleg destacat.

Sherlock tenia 27 anys i feia la tesi doctoral sobre aquest tema. La tesi li va permetre demostrar que la icterícia de les hepatitis víriques no era causada per un tap de moc que obstruïa les vies biliars, com es creia, sinó per una inflamació del parènquima hepàtic.

En els anys següents es van presentar diferents models d’agulla de punció biòpsia hepàtica, algunes de les quals efectuaven una aspiració de parènquima hepàtic i altres operaven per un mecanisme d’escissió (Fig.2).

La successiva incorporació de procediments de diagnòstic de tipus bioquímic, com marcadors serològics dels virus de l’hepatitis A, B, C, D i E, o de l’excés de Fe o de Cu en el organisme, o de marcadors serològics d’autoimmunitat, no han reduït la freqüència d’indicacions d’una biòpsia hepàtica, ni tampoc ho han fet les noves proves d’imatge, com l’ecografia i la ressonància magnètica.

La indicació fonamental de la punció biòpsia hepàtica és la troballa d’alguna manifestació de malaltia hepàtica sense cap dada que permeti determinar la seva etiologia.

També constitueix una indicació de biòpsia hepàtica, encara que es conegui el diagnòstic, si es vol conèixer el grau de la malaltia, com seria l’extensió de la fibrosi, o el grau d’alteració de l’arquitectura hepàtica.

La punció biòpsia hepàtica no es pot practicar si el malalt té un defecte de la coagulació, per poca protrombina o poques plaquetes. En aquests casos està indicada la punció transjugular.

La punció biòpsia hepàtica no està lliure de riscos o de complicacions, per això s’ha de fer un seguiment en les hores que segueixen la punció dels malalts biopsiats per detectar precoçment si ha aparegut un hemoperitoneu.

L’examen de la biòpsia hepàtica l’ha de fer un patòleg entrenat en aquest procediment, ja que depèn de l’experiència del patòleg que es pugui obtenir el màxim d’informació diagnòstica possible.