La transició de la vida social en els anys del post-franquisme va ser força rupturista pels que van ser protagonistes dels canvis, molt més que per la gran massa de joves que simplement es van veure beneficiats per la reducció del control ideològic, exercit per les autoritats.

Tinc un record molt imprecís d’aquests anys, que he intentat evocar escrivint els capítols de la Història de l’Hospital Clínic que m’havien encarregat redactar.

La història comença a principis dels anys 60, quan es convoquen eleccions, les primeres eleccions democràtiques, per constituir les càmeres de facultat, en les que hi haurien representants dels estudiants.

Recordo que es presentava com a candidat a Delegat de Facultat, o president del comitè de delegats de facultat, el Dr Francesc González Sastre, que anava tres cursos per damunt meu (Fig.1). Com a candidat a subdelegat hi havia el Vicenç Cararach (Fig.2).

Un dels punts que exigien els estudiants es que es retirés el llibre del professor Taure, que s’havia de colorejar com si fos un llibre de pràctiques, i per tant no es podia re-utilitzar. Era en realitat com un impost del Taure sobre cada estudiant individual (Fig.3).

Crec recordar que el González Sastre no va anar a la reunió amb el rector perquè havia agafat una hepatitis vírica. No obstant això, el llibre del Taure va deixar de ser obligatori.

Un delegat de facultat de molta credibilitat, per les seves conviccions democràtiques, habilitat negociadora i gran capacitat de sacrifici, va ser Ricard Rodríguez-Roisin, que després d’una vida política accidentada amb judicis, empresonaments i altres sancions, acabà professionalment com un pneumòleg de prestigi a l’Hospital Clínic de Barcelona (Fig.4).

Aquests primers anys de lluita contra la repressió van estimular les manifestacions de protesta. Una d’elles va ser la vaga de metges de la seva funció assistencial a l’Hospital Clínic, el 1967, que va estar precedida per nombroses assemblees presidides pels líders mèdics, com Joan M. Pons, Jordi Vives, Pepe Terés, i Pere Munné.

N’hi dèiem vaga, tot i que els vaguistes no tenien contracte de treball, sinó que eren voluntaris que passaven visita a l’hospital, ajudant als que tenien plaça de funcionari, i per tant contracte, que eren els catedràtics, professors adjunts i professors ajudants.

Sé que al final d’un conjunt de dies de vagues i de reunions es va acabar signant un contracte amb el Clínic, del que no en recordo la retribució dels que vàrem acceptar treballar pel Clínic.

Reconec que son memòries fragmentaries i desordenades. Vaig dubtar entre si les escrivia, amb aquestes deficiències, o les deixava oblidar. Penso que potser estimuli algú amb més memòria que jo, a acabar explicant aquesta història.