Jo vaig constatar, abans que sabés res de la Guerra Civil, que Negrín va ser un president de la República que no va agradar ni a uns ni a altres. A mi em va començar a caure bé perquè era poliglot. En un país com Espanya on la gent parla principalment espanyol, un president que parlava anglès i francès era un autèntic luxe, com ara que tenim el primer president que parla anglès (Fig.1).

Negrín era un canari molt intel·ligent. Fill d’una família benestant, havia acabat el batxillerat als 15 anys. Comença el 1907 els estudis de medicina, quan tenia 16 anys, a la universitat de Kiel primer i a la de Leipzig després. En aquesta universitat entra en el laboratori de l’Escola de Fisiologia que dirigia Eudald Hering.

El 1912, als 20 anys, obté el grau de llicenciat i comença a exercir com assistent numerari de la universitat. Torna a Madrid el 1919, i convalida el títol de llicenciat i hi fa la tesi doctoral.

Als 30 anys, guanya la càtedra de Fisiologia de la Universitat de Madrid, i organitza un laboratori de Fisiologia a la seva càtedra. És l’any 1922.

No entra en política fins l’any 1929, quan s’afilia al PSOE, quan es proclama la República. A les primeres eleccions generals és elegit diputat a Corts per Las Palmas de Gran Canària, càrrec que conservarà en els dos comicis següents (1933 i 1936). Dins el partit socialista s’inscriu en el que en podríem dir la fracció centrista del Partit Socialista, que encapçalava Indalecio Prieto (Fig.2).

La seva dedicació a la política és absoluta, i deixa de fer de metge i de complir amb les seves responsabilitats universitàries.

Durant la guerra participa en la defensa de Madrid i, el mes de setembre de 1936, és nomenat ministre d’Hisenda del govern de Largo Caballero (Fig.3).

El maig de 1937, és nomenat president del govern espanyol, càrrec des del que va resistir fins i tot quan trasllada la seva residència a Londres, on exercirà la màxima autoritat de la República Espanyola a l’exili.

Negrín ja fou molt criticat quan era el president de la República i va proposar mantenir la resistència. Creia que si la República aguantava sense rendir-se quan aparegués la Segona Guerra Mundial, que ell estava convençut que succeiria, recuperaríem l’autonomia. Va quedar en minoria amb aquesta convicció i no fou seguit ni pels seus correligionaris.

Negrín va tenir mala premsa, perquè se l’acusa d’estar entregat als comunisme, atribuint-li la responsabilitat de transferir les reserves d’or del Banc d’Espanya a Moscou. El PSOE, controlat per Indalecio Prieto, el va expulsar del partit el 1946.

Un altre factor que explica la mala opinió que es tenia de Negrín fou la pèssima marxa de la guerra durant la seva etapa final, malgrat que Negrín estava convençut que la guerra estava perduda des del principi.