Com a president del patronat de la Fundació del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, estic ara plenament ocupat en la planificació de la instal·lació del museu a l’antic hospital de la Santa Creu de Vic, que l’alcalde de Vic ha cedit a la Fundació del museu (Fig.1).

El museu exhibirà peces dels segles XIX i XX perquè aquesta és l’època en la que la medicina tenia una relativa capacitat curativa, i de la que tenim peces que van ser utilitzades per metges catalans. Abans del segle XIX la medicina tenia un efecte placebo, però no disposava pràcticament de cap fàrmac, ni tampoc de la capacitat d’aplicar mesures que exercissin un benefici comprovable en algun pacient.

Abans del segle XIX, la medicina no era científica, ni era eficaç, ni era accessible a tothom, sinó únicament als rics.

Podríem fer-nos diverses preguntes de quines podrien ser les raons de la persistència d’una activitat que no només no resolia els problemes dels malalts, sinó que implicava una pràctica que podia causar perjudicis. Veure tan sols les conseqüències de l’excés de sagnies en alguns pacients.

Durant un gran nombre de segles, pràcticament fins acostar-nos al segle XX, no es coneixien la majoria de causes de malaltia, no només per la carència de mitjans per fer estudis observacionals, sinó també pel desconeixement de mètodes matemàtics per establir les causes més probables de quadres clínics identificables.

En aquest temps la medicina no era útil, però els metges tenien prestigi i autoritat. Malgrat que molts escriptors publicaven llibres on se’n reien dels metges, com el famós llibre de Molière Le malade imaginaire, la societat els valorava positivament (Fig.2).

És possible que l’obsessió per les sagnies, que han tingut metges de totes les èpoques, hagi disminuït l’interès per la cerca d’altres tractaments. La fe en les sagnies és una demostració de la falta d’imaginació dels líders professionals, que mantenien un tractament el fonament del qual està en la teoria galènica de que la malaltia és deguda al desequilibri dels 4 humors que tenen els sers vius (veure aquesta entrada del blog).

La sagnia ha estat el tractament més utilitzat. S’han fet sagnies fins avançat el segle XIX, independentment de la indicació. No tenia contraindicacions.

Un es pot preguntar perquè a ningú se li va ocórrer comparar dos grups de malalts semblants, uns sagnats i l’altre no, per veure quin anava millor, si el sagnat o el no sagnat.

Un altre fenomen difícilment explicable de la història de la medicina és l’abandonament del microscopi, introduït cap el 1670. Durant 150 anys no es van fer servir, per res, perdent la oportunitat de descobrir coses que s’ignoraven.

Com és que ningú es va plantejar l’objectiu d’estudiar que eren els objectes que havia vist Leeuwenhoek al microscopi? Per què els metges dels segles XVI, XVII, XVIII i XIX no van abandonar abans els tractaments inútils i no en van buscar d’altres de més eficaços?

Un eximent o una excusa dels metges que aplicaven una medicina poc eficaç és que no s’havia descobert encara l’existència dels microbis. Per aquesta raó encara no hi havia asèpsia, ni antisèpsia, ni antibiòtics.

Els metges més transcendentals de la història son els que han descobert elements bàsics per obtenir una medicina més eficaç. Son Pasteur i Koch que descobreixen els microbis, Lister que introdueix la cirurgia antisèptica, Jenner que és el primer en utilitzar una vacuna i Semmelweis que exigeix que els metges es rentin les mans per atendre un part.