Fins el segle XVIII ningú qüestionava el criteri que l’assistència al part era una responsabilitat femenina. Ajudaven als parts dones que havien après a fer-ho d’altres dones més expertes.

Aquest ensenyament tutorial va sistematitzar-se a França el segle XVIII per Angélique du Coudray (Fig.1), que va organitzar cursos per llevadores amb un maniquí que permetia reproduir el pas del fetus pel canal del part (Fig.2). Aquest ensenyament pràctic, per tot França, va reduir considerablement la taxa de mortalitat dels parts en aquest país.

Els cirurgians només eren cridats en el cas de problemes del part, sobre tot els parts prolongats.

A Anglaterra, en ple segle XVIII, alguns cirurgians intenten ocupar l’espai de les llevadores. Els primers son William Smellie (Fig.3) i William Hunter (Fig.3), que munten la seva consulta, donen classes d’obstetrícia i utilitzen instruments com el fòrceps, que ells dissenyen per facilitar el part.

Ignorem si aquesta ocupació es deu en el dubte de la competència de les llevadores, o en descobrir un espai, econòmicament interessant, que els fa buscar clientela.

Aquesta invasió d’un espai professional femení no es va associar amb cap conflicte, sinó que s’estén progressivament per Europa. Els cirurgians van ocupant l’espai de les llevadores i a més es converteixen en els que supervisen la pràctica de les llevadores, i les examinen per avaluar la seva competència. Les llevadores passen de ser una professió autònoma a ser una professió subsidiària als metges obstetres.

La creació dels Reials Col·legis de Cirurgia de Cadis i de Barcelona els anys 1748 i 1750, respectivament, permet que els cirurgians formats en aquests col·legis tinguin un títol acadèmic i una consideració socialment acceptable.

La medicalització del part arriba al seu màxim en el segle XIX, quan apareix l’especialitat d’Obstetrícia i Ginecologia.

Durant el segle XIX es protocolitza l’exploració de l’embarassada de manera que es pugui garantir que els homes no veuran el cos de la dona abans de parir.