Un dels episodis més sagnants de la relació entre la política i la vida universitària de la nostra Guerra Civil va succeir l’any 1954, quan el claustre de la Facultat de Medicina de Barcelona va considerar innecessària la reincorporació del professor Joaquim Trias i Pujol.
Aquest professor havia sigut jutjat un cop acabada la guerra, i sancionat amb inhabilitació per ocupar cap càrrec públic. L’any 1954, el ministeri d’Educació i Ciència va decidir revisar les sancions que s’havien imposat al professor Joaquim Trias i Pujol en el judici que es va fer in absentia, i en el que el van sancionar amb 12 anys d’inhabilitació. Es pretenia reincorporar-lo a la universitat, sense cap de les sancions que se li havien imposat (Fig.1).
Se’l volia readmetre com a catedràtic, però el decret ministerial va incloure un element delicat. El claustre havia d’estar-hi d’acord per unanimitat en la reincorporació, i havia de determinar quina feina se li encarregaria. Hi havia malícia al ministeri per fer aquest encàrrec o va ser només un error?
No sé quina raó tenia aquesta exigència, perquè era previsible que alguns membres del claustre no fossin els que hi havia quan el Dr Trias en formava part i li tenien respecte i consideració, i també era previsible que alguns que havien guanyat la seva càtedra un cop acabada la guerra estiguessin ideològicament molt lluny de la posició del Dr Trias.
La no-acceptació de la reincorporació del professor a la Facultat de medicina de Barcelona quan es va revisar el seu expedient de depuració el 1954, després de 15 anys d’exili, va ser una de les humiliacions més grans a les que van sotmetre els franquistes al Dr Trias.
El Claustre de la Facultat de Medicina —liderat en aquesta època per catedràtics submisos a les directrius de la dictadura— es va negar a encomanar-li qualsevol tasca docent, assistencial o investigadora. Van argumentar cínicament que «els seus serveis ja no eren necessaris».
Conseqüències del rebuig i del buit imposat pels seus propis companys de professió van obligar Trias i Pujol a abandonar Espanya per segona vegada. Es va traslladar a l’Argentina per exercir com a professor a la Universitat de Mendoza, i posteriorment es va assentar a Andorra, on va fundar una clínica quirúrgica privada abans de poder tornar a Barcelona únicament per passar els darrers dies de jubilació.
Com va ser la votació del claustre? La votació del claustre contra el doctor Joaquim Trias i Pujol, el 1954, es va executar mitjançant una maniobra burocràtica i política, però no consta un registre de votació explícita, nominal, a les actes oficials de la universitat.
La forma de processar institucionalment aquest rebuig i el seu reflex documentava ser el veto corporatiu silenciós: no va existir un debat democràtic o una votació secreta amb recompte de vots a favor o en contra.
Les decisions del claustre de catedràtics es prenien per assentiment o per dictamen de la junta directiva (controlada pel degà de l’època, alineat amb el règim).
La cúpula de la facultat que ostentava el poder institucional i va impedir el retorn efectiu del doctor Joaquim Trias i Pujol estava formada per les següents persones: el degà de la Facultat: Agustí Pedro i Pons (Fig.2). Màxim Soriano i Jiménez va ser el degà immediatament anterior (1944-1954) i catedràtic de Patologia Mèdica. L’àrea de Cirurgia estava dominada per Pere Piulachs i Oliva, catedràtic de Patologia Quirúrgica (Fig.3). Era la figura dominant de la cirurgia a la facultat en aquell moment, posseïdor d’un gran poder fàctic a l’hospital i un dels principals interessats a no veure alterat l’esquema de poder de l’àrea quirúrgica.
El claustre es completava amb metges d’altíssim prestigi professional, però totalment sotmesos, per convicció o per supervivència, a la disciplina de la dictadura: Xavier Vilanova i Montiu: Catedràtic de Dermatologia, Pere Nubiola i Espinós: Catedràtic d’Obstetrícia i Ginecologia, Francisco García-Valdecasas: Catedràtic de Farmacologia, Julio García Sánchez-Lucas: Catedràtic d’Anatomia Patològica i Manuel Taure Gómez: Catedràtic d’Anatomia.
Cap d’aquests catedràtics va aixecar la veu per exigir la reincorporació de Joaquim Trias i Pujol. Per demanar el reingrés d’un “roig” exiliat calia una valentia política que hauria significat la fi de la carrera de qualsevol d’ells. El claustre va actuar en bloc com un òrgan de corporativisme protector i submissió política, signant el dictamen que tancava les portes de la universitat al seu antic degà legítim.
El Ministeri d’Educació Nacional n’havia autoritzat la reincorporació formal al cos de catedràtics, però de manera enverinada: deixava en mans de la Facultat de Medicina l’assignació de les tasques específiques. El claustre simplement va redactar un informe o dictamen concloent que “totes les càtedres i places assistencials ja estaven cobertes”. El silenci còmplice: cap catedràtic es va atrevir a trencar la unanimitat exigida pel règim per defensar els drets del legítim ex-degà de la República.
