Segurament es pot respondre de manera simple a aquesta pregunta dient que no hi havia recerca perquè no hi havia diners per fer-ne. Tampoc hi havia feina remunerada pels metges, o almenys per la gran majoria, i no hi havia cap recompensa per fer recerca. Un altre argument de pes és que amb l’exili van marxar a l’estranger la gran majoria dels que havien fet recerca i en sabien fer.

La recerca és, encara ara, una feina remunerada només per una part dels que en volen fer. La majoria dels que fan recerca en el nostre país, la fan a més de la seva activitat assistencial. En fan perquè aspiren a tenir prestigi i reconeixement.

En la postguerra immediata, els metges aspiraven a sobreviure, guanyant-se la vida en circumstàncies difícils. La recerca no formava part, almenys a l’inici, dels seus objectius.

Un exemple paradigmàtic de la fi de la recerca a Catalunya amb la Guerra Civil és el final de l’Institut de Fisiologia de la Universitat de Barcelona, dirigit per August Pi i Sunyer. Abans que acabi la guerra, la majoria de membres de l’equip de Pi i Sunyer han agafat el camí de l’exili i en acabar la guerra el seu laboratori és desmantellat pels vencedors (veure aquesta entrada del blog). Se salva el que García-Valdecasas és capaç de salvar. A la figura 1 es veuen els membres de l’Institut de Fisiologia i la majoria dels quals va marxar a l’exili (Fig.1).

En aquesta entrada del blog volia fer referència a com va quedar morta la voluntat científica en medicina que hi havia a Catalunya abans de la guerra, en temps de la República, que queda com un desert després de la victòria dels franquistes.

Primera raó d’aquesta evolució: l’autarquia econòmica. La recerca costa diners, i el govern franquista no en tenia.

Segona raó. Els que sabien fer recerca, i en feien, han marxat a l’estranger i alguns dels que s’han quedat han estat sotmesos a un procés de depuració per raons polítiques.

Alguns metges van superar totes les limitacions i van exercir un mestratge a col·legues seus de la mateixa especialitat, que assistien al seu pas de visita o a les sessions que ell dirigia en el seu lloc de treball. Exemples d’aquesta labor, que potser no es pot definir en sentit estricte com recerca, la fan Pedro Pons, Vilanova i Sarró a les seves càtedres de la Facultat de Medicina, Puigvert i Pinós a l’Hospital de Sant Pau, Ignasi Barraquer a la Clínica Barraquer, i Torner i Balaguer a l’Escola de Cardiologia de Barcelona que va crear Gibert Queraltó.

Aquests mestres, tots homes de prestigi, no eren investigadors en el sentit clàssic, sinó que eren bons clínics, i van saber crear un clima favorable a l’aprenentatge que sovint és un primer pas per entregar-se a la recerca. Representa que son els líders científics de la medicina catalana després de la guerra.

Potser l’únic centre amb recerca és el pavelló d’investigacions de l’Hospital d’Infecciosos, on els Drs Amadeu Foz i Jordi Gras mantenien gairebé en silenci la flama de la recerca (Fig.2).

No sé si es poden identificar elements de connexió entre aquests grups de treball que sorgeixen després de la guerra amb els investigadors d’abans. No hi ha gaire relació entre els que marxen a l’exili i els que queden a Catalunya. Ni Trueta ni Duran i Jordà, que s’exiliaren a Anglaterra, tingueren contactes amb grups de treball espanyols.

L’Acadèmia de Ciències Mèdiques serà qui comença a establir ponts amb els exiliats, però ho farà quan les condicions a Espanya permetin viatjar a fora, tant per permisos com per diners.

Aquest període sense recerca o amb poca recerca, s’acaba el 1965, data que s’ha estimat el final del període d’autarquia. Han millorat les condicions de vida i els salaris. Aquest any es fa a l’Hospital Clínic el primer trasplantament de ronyó, cosa que es pot assimilar a haver aconseguit una situació de normalitat. La recerca clínica d’aquesta època s’ocupa del defectes nutricionals, deguts a latirisme o per avitaminosi. També era important la patologia infecciosa, especialment tuberculosi i paludisme. La cardiologia era una àrea en expansió, així com la reanimació, amb la primera unitat de cures intensives a l’Hospital d’Infecciosos inaugurada pel Dr Mas Marfany (Fig.3).

Les conseqüències del viatge de Fleming a Barcelona el 1948 no s’han estudiat prou en quant a la influència de Fleming a dedicar-se a la recerca els metges joves de l’època. Fleming fou el primer premi Nobel que visitava Barcelona i va ser rebut en un bany de multituds (Fig.4). Va donar conferències i va visitar centres mèdics, fets que el van aproximar als metges més qualificats.

No crec que s’hagi fet cap estudi per avaluar els beneficis per la medicina de Barcelona d’aquesta visita. Si efectivament n’hi hagués hagut, hauríem d’agrair-li al Dr Lluís Trias de Bes, el responsable de dur Fleming a Barcelona (Fig.5).