A la dècada dels anys 20, va haver-hi al mon una epidèmia d’una malaltia neurològica devastadora de causa desconeguda, que causava una mortalitat del 50 % dels casos en la fase aguda, i que en la fase crònica causava una interrupció dels moviments voluntaris, i convertia el malalt en una estàtua vivent.

Començava com una grip i, quan s’establia el quadre neurològic inusual, que es podia considerar que tenia l’aspecte d’una encefalitis, podia acabar en la mort, la recuperació o amb la progressió cap a una encefalitis letàrgica.

Van morir d’aquesta malaltia mig milió de persones. L’epidèmia va acabar d’una manera sobtada tal com havia arribat.

Va ser l’austríac Constantin von Economo (Fig.1) el primer que la va descriure a finals de 1916. Gairebé al mateix temps, un metge francès, René Cruchet, va tractar malalts semblants als de von Economo en un hospital militar per trastorns neuropsiquiàtrics. Va publicar la seva experiència una mica més tard que von Economo. En total s’han publicat vora de 9.000 articles sobre aquesta malaltia.

El 1966, un neuròleg britànic, Oliver Sacks (Fig.2), va assajar el tractament amb L-Dopa, que s’acabava d’introduir en la malaltia de Parkinson. El resultat va ser espectacular perquè els malalts “estàtua”, en fase crònica de la malaltia, van recuperar la seva motilitat en qüestió de segons, però d’una manera només transitòria. Cap es va recuperar d’una manera completa.

No se sap què va causar la malaltia. Alguns investigadors han considerat que fou causada per un enterovirus, però tampoc se sap perquè va desaparèixer gairebé sense deixar rastre. Tampoc sabem perquè uns malalts es van curar, altres van morir, i altres van quedar com estàtues sense poder fer moviments voluntaris.

Es van buscar bacteris com a causa, sense trobar-ne. No es van investigar els virus, perquè no es disposava en aquella època de la tecnologia necessària.

Sacks va descriure el seu estudi amb L-Dopa en el llibre Awakenings (“Despertars”), del que se’n va fer una pel·lícula el 1990.

El segle XXI, s’han fet estudis genètics en teixit cerebral de quan va haver-hi l’epidèmia, que suggereixen que és una malaltia auto-immune per la presència d’autoanticossos en el teixits danyats. El que no té explicació, de moment, és perquè la malaltia va desaparèixer.

Tampoc se sap com es transmetia, encara que es suposa que va ser de persona a persona.

Referències

Dourmashkin Robert R. Evidence for an enterovirus as the cause of encephalitis letargica. BMC Infectious Dis., june 2012.

Hoffman Leslie A, Vilensky Joel A. Encephalitis letargica: 100 years after the epidemic., Brain, 2017; 140 (8): 2246 – 2251.

Leced E. Encephalitis letargica: A misterious neurological disease.