L’autonomia del metge en la seva presa de decisions és de gran importància per mantenir un grau elevat de motivació i de compromís. La reforma de l’Hospital Clínic dissenyada pel Dr Asenjo incloïa la creació de dues estructures que van tenir una gran transcendència: el Comitè de Delegats mèdics i el Comitè de Selecció (Fig.1).
El primer era l’òrgan representatiu dels metges i metgesses del centre. Tenia com a funcions:
- Donar suport i consell a la Direcció Mèdica en qüestions que afecten directament l’activitat laboral, assistencial i professional dels facultatius
- Actuar com a eina de representació i veu dels metges en els òrgans de gestió i direcció de l’hospital
- Vetllar pels interessos laborals, deontològics i col·lectius dels seus membres
D’altra banda, el Comitè de Selecció de l’Hospital Clínic era l’òrgan encarregat de decidir els guanyadors de les convocatòries de contractació i promoció professional. Estava format pel director de l’hospital, el degà de la Facultat, el director tècnic, el comandament immediat superior al càrrec convocat, el cap del servei de la plaça convocada i tres metges de l’hospital elegits per votació del personal assistencial.
Jo vaig formar part diversos anys del Comitè de Selecció. En tinc un gran record, perquè tenia un comportament delicadament democràtic. Vaig poder defensar, a vegades amb notable tensió, algun company que no agradava prou al cap de servei, malgrat que els metges consideràvem que era el més idoni. Això passava quan el cap del servei tenia el seu preferit.
Jo crec que va ser un exemple clar de comitè que funcionava basat en l’aplicació del principi de la meritocràcia. I també crec, modèstia a part, que vaig tenir sempre una conducta valenta, honesta i hàbil. M’havia pres molt seriosament el meu paper. Tenia la convicció que defensar el millor era l’obligació dels metges del comitè, i tots vàrem ser fidels a aquest encàrrec.
La primera vegada que vaig discrepar amb l’opinió d’alguna autoritat de l’hospital, com degà, director o cap de servei, vaig tenir una mica de por, però aviat ho vaig superar. Vaig discrepar quan creia que jo tenia raó i vaig defensar les meves posicions amb educació i vehemència.
He trigat en explicar aquesta petita història de la meva vida professional, perquè no volia que el lector pensés que actuava com un eixelebrat. M’ho vaig prendre molt seriosament.
Aquest record em porta a pensar que el paper del Dr Asenjo, amb la reforma, va ser més important del que sovint pensem. Aquests comitès van jugar un paper importantíssim en el progrés de l’hospital. Cert és que en gran mesura el progrés s’ha d’atribuir al personal del centre, treballador i competent, però la organització va jugar també un paper.
