Fa temps que em donen volts pel meu cap les ganes de veure un company, o amic, que fa molt temps que no veig. És en Nicolau Barquet i Esteve (Fig.1).

He fet gestions amb amics comuns per tractar de localitzar-lo. Cap d’ells no en sap res. En Pere Domingo, que havia sigut un coautor de Barquet a més d’un article, m’ha dit que fa temps que no en sap res. He escrit a la casa on vivia, sense obtenir resposta, i abans de consultar al Col·legi de Metges si consta la seva defunció, m’he estimat més escriure aquesta nota al meu blog, perquè d’aquesta manera potser algú li faci arribar el missatge que voldria parlar amb ell, i a més, aquest sistema em dona l’oportunitat de manifestar-li la meva estimació.

No sabria dir com vaig conèixer en Nicolau Barquet. Segurament em va venir a veure a l’hospital. Ho suposo perquè si recordo altres visites d’ell a l’hospital, pero no de la primera.

Jo el coneixia perquè havia llegit algun article seu. Recordo vivament un article sobre el viatge de Balmis a Amèrica amb la vacuna de la verola, publicat als Annals of Internal Medicine, que era excel·lent (Fig.2).

Barquet era un tipus sorprenent. Havia sigut fundador, l’any 1969, dels castellers de Barcelona, perquè li agradava fer castells. Sempre en parlava dels castells (Fig.3).

També em parlava de l’Institut Pasteur,on havia estat de becari, i hi seguia anant de gran. Em sorprenia veure un metge que fes Assistencia Primària, investigant al Pasteur.

Últimament havia estat nomenat Acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya per premi, després d’haver obtingut el premi a la millor tesi doctoral de 1995.

Aquests son els records que tinc del Dr Barquet. Son records d’un metge preparat, inquiet i brillant. Ara m’agradaria preguntar-li perquè va tenir poca projecció. Crec que hauria d’haver estat més conegut. He fet una mica de cerca per internet i he trobat que surt poc. Deu haver-hi una explicació que se m’escapa.

Nicolau, m’agradaria tornar a veure’t.