L’encefalitis letàrgica, malaltia que va afectar Europa i Estats Units de forma epidèmica els anys vint del segle passat, es considera una malaltia misteriosa perquè arriba sobtadament l’any 1916 i acaba també de sobte l’any 1927. Tampoc es va conèixer la causa ni es va disposar de tractament.

Només sabem que fou molt greu, perquè va matar a la meitat dels que van tenir-la. Molts malalts, que no van morir, van passar a una forma crònica molt invalidant.

La malaltia va ser identificada per un metge txec, Constantin von Economo, que va fer la primera publicació en descriure la malaltia el 1916 en malalts atesos en el Departament de Psiquiatria de la Universitat de Viena (Fig.1).

Anys després, el 1927, es va constituir una comissió, denominada Comissió Matheson, finançada per William Matheson, un financer que va patir la malaltia. Era un grup de treball independent que pretenia conèixer la causa de la malaltia , però no va obtenir resultats, per això es va dissoldre el 1940.

Aquesta comissió va ser dirigida per una metgessa americana, epidemiòloga, Josephine Bicknell Neal, que va preparar l’informe publicat per la Comissió i va publicar un llibre “Encephalitis: A clinical study”. La primera edició publicada el 1942.

Anys després de la finalització de l’epidèmia, un neuròleg nord-americà, Oliver Sacks, va examinar malalts amb la forma crònica d’encefalitis letàrgica i els hi va administrar L-Dopa, que s’acabava d’indicar pels malalts de Parkinson. La L-Dopa, en aquests malalts convertits en estàtues vivents, sense parlar, ni tenir moviments voluntaris, va produir com un miracle. Van recuperar de sobte la parla i la motilitat, però aquest efecte va durar poc i els malalts van retornar a la situació en que estaven.

El 2010, el professor d’anatomia i biologia cel·lular Joel Vilensky va publicar el llibre Encephalitis Lethargica: During and After the Epidemic revisant els casos i la història d’aquesta malaltia.