William Beaumont (1785 – 1853) ha passat a la història de la medicina per ser el primer que va estudiar la secreció gàstrica. La seva investigació es va fer al Fort Mackinac, una instal·lació de l’exèrcit americà entre els llacs Huron i Michigan, on estava destinat el capità Beaumont (Fig. 1).

Els mèrits de Beaumont han estat apreciats pel genial sir William Osler, que deia que va ser el pioner dels estudis sobre fisiologia als Estats Units.

Beaumont descendia d’una família d’hugonots francesos que van fugir a Anglaterra en el temps de les guerres de religió entre catòlics i protestants que van assolar França. Anys més tard, la família fa el salt a Amèrica, i s’instal·la a l’estat de Vermont.

Aprèn cirurgia amb un metge local, el Dr. Benjamí Chandler, de St. Albans, Vermont, vivint a casa seva com aprenent. Al cap de dos anys, la Vermont Medical Society li concedeix autorització per exercir. Als tres mesos de ser autoritzat a fer de cirurgià, s’allista a l’exèrcit. Som a l’any 1812 i els Estats Units estan en guerra amb Anglaterra per a la seva independència. Beaumont es fa un tip d’operar i de fer autòpsies (Fig.2). El 1815, acabada la guerra, abandona l’exèrcit per dedicar-se a la pràctica privada, però el 1820, amb 35 anys, reingressa a l’exèrcit i és destinat a Fort Mackinac, frontera amb els territoris indis, on és l’únic cirurgià i per tant obligat a atendre també a la població civil.

El juny de 1822 ha d’assistir a un caçador i traficant de pells de 22 anys, d’origen quebequès, conegut com Alexis St. Martin, que en una festa al bar del Fort, on celebrava haver venut les pells que portava, rep accidentalment un tret del seu mosquet, que li produeix ferides al tòrax i que li perforen l’estómac. Beaumont salva miraculosament el jove franco-canadenc, però necessita mesos per reparar-li gairebé totes les lesions, fractures costals, perforació del pulmó i ruptura diafragmàtica (Fig.3). Queda, no obstant, una fístula que comunica la cavitat gàstrica amb l’exterior. Els primers 17 dies s’escapava per la fístula tot el que bevia o menjava, però al cap d’un temps, la llum de la fístula es redueix i queda d’un diàmetre de 2,5cm. Part de l’estomac s’ha plegat sobre la fístula i la tanca, el que permet mantenir els aliments dins l’estómac i fer la digestió.

Alexis viurà a casa de Beaumont durant els mesos que necessita per recuperar-se, però després s’hi queda dos anys més, fent feines domèstiques. Ha signat un contracte amb Beaumont, on autoritza fer experiments amb la seva fístula per 150 dòlars.

Beaumont introdueix per la fístula aliments sòlids variats, porc, vaca, pa, vegetals, lligats amb un cordill a l’interior de l’estómac i els retira periòdicament, examinant els canvis que presenten, alhora que recull mostres del suc gàstric. Publica els primers estudis el gener de 1826, en un article al Philadelphia Medical Recorder on descriu que la digestió és deguda a la dissolució dels menjars sòlids per l’acció del suc gàstric.

Els estudis s’acaben perquè St. Martin vol tornar al Canadà amb la seva família. Beaumont es passa quatre anys sense veure’l, fins que el busca al descobrir que viu relativament a la vora i es troba en unes condicions molt precàries, tant econòmicament com psicològicament. Se l’enduu a casa seva, a ell i la seva família, el 1829, on s’hi estarà fins 1831, temps durant el qual fa 51 experiments. Demostra que la digestió és un procés químic, on els vegetals es digereixen menys bé que la carn, que la llet és molt digerible i que els menjars oliosos ho són poc.

El 1833, als 48 anys, Beaumont publica el seu llibre “Experiments and observation on the gastric juice and the physiology of digestion”, mentre està destinat a St. Louis. La universitat de St. Louis li ofereix la plaça de professor de cirurgia (Fig.4), fet pel que renuncia a l’exèrcit per evitar nous trasllats i per evitar anar destinat a Florida a lluitar contra els indis semínoles. Es queda a viure a St. Louis, i es dedicarà a donar classes i a la pràctica privada de la medicina. Mor el 1853 a l’edat de 68 anys a conseqüència d’una caiguda.

Alexis St. Martin es va casar, tingué quatre fills, seguí amb la fístula oberta, i bevent molt alcohol, però tot i així no va morir fins els 83 anys (Fig.5).

No hi ha cap dubte que William Beaumont va ser un home capaç, pràctic, tenaç en la seva recerca, amb el mèrit d’haver – s’hi dedicat sense tenir cap entrenament previ. Segurament avui qüestionaríem l’ètica de la seva investigació. El seu llibre, que és ja un clàssic,  mostra que va seguir un model de recerca ordenada i perseverant, que inclou onze anys d’observacions. Pel seu interès ha estat editat com un facsímil de l’original (Fig.6).