La poliomielitis es presenta amb caràcter epidèmic als Estats Units a principis del segle XX, però té el pic més alt d’incidència al voltant dels anys cinquanta. El malalt amb poliomielitis més famós fou el candidat a president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, que va ser un president en cadira de rodes, ja que la pòlio li va causar paràlisi de les dues cames.

L’epidèmia va ser terrible, amb una incidència alta i mortalitat al voltant del 5 al 10 % dels casos per paràlisi dels músculs respiratoris. La malaltia afectava fonamentalment els nens i va deixar, en una proporció elevada dels casos que van sobreviure, danys irreparables en forma de paràlisi d’extremitats inferiors (Fig.1).

La malaltia era coneguda des de mitjans del segle XVIII, però la seva virulència es va intensificar a principis del segle XX. El virus responsable es transmet per via fecal-oral i lesiona les neurones de la medul·la espinal. Quan Roosevelt fou president dels Estats Units, impulsà la recerca sobre la pòlio, que va culminar amb el descobriment de la vacuna.

Diverses persones van adquirir força notorietat durant l’epidèmia per algunes de les seves contribucions, com van ser el Dr. Jonas Salk, que va descobrir la primera vacuna de la polio, i el Dr. Albert Sabin, que va descobrir la vacuna oral, desplaçant la vacuna que s’administrava injectada. També van destacar la viròloga Isabel Morgan i la infermera australiana Elisabeth Kenny. Sister Kenny va proposar mesures de rehabilitació pels paralítics actuant amb massatges en la fase aguda, seguits d’exercicis de rehabilitació muscular que permetien, en una proporció dels malalts, la recuperació de la motilitat (veure aquesta entrada del 23/6/22).

Una altra australiana que va convertir-se en famosa per la seva dedicació a la pòlio fou la doctora australiana Annie Jean Macnamara. Havia nascut l’any 1899. Estudià medicina a la universitat de Melbourne, on coincideix amb l’immunòleg Frank Macfarlane Burnet, que va obtenir el premi Nobel de Medicina l’any 1960 (veure aquesta entrada del 11/3/22).

La contribució amb més transcendència de Macnamara fou demostrar que hi havia dues soques del virus de la pòlio, informació important en el moment de dissenyar vacunes anti-pòlio amb capacitat de protecció universal (Fig.2).

Macnamara va proposar, juntament amb Burnet, el tractament de la malaltia amb sèrum de persones que havien passat la malaltia, amb la convicció que els anticossos que havien fabricat podrien neutralitzar el virus abans de que s’hagués introduït en el teixit neuronal. Aquest procediment no va superar el filtre de les autoritats administratives, que no van acceptar aquesta proposta terapèutica.

Macnamara fou considerada una autoritat mundial en la malaltia i rebia consultes de tot el món (Fig.3). Va adquirir el primer pulmó d’acer que hi va haver a Austràlia. L’any 1935, quan només tenia 36 anys, va rebre la condecoració de Dame de l’Imperi Britànic.

L’última novel·la de Philip Roth, Nemesis, descriu els efectes de l’epidèmia de pòlio en la població americana de Newark, a l’estat de New Jersey, on passen la majoria de les novel·les de Roth.

Els serveis postals australians van emetre un segell amb els rostres de Macnamara i Burnet en homenatge a aquests científics australians (Fig.4).