Des que vaig poder accedir als Arxius de la Comissió del Premi Nobel de Medicina, he tafanejat en ocasions diverses sobre els metges que tenien el dret, els uns, i l’encàrrec de la Comissió del premi Nobel, els altres, per fer propostes de candidats al premi Nobel amb una argumentació dels motius que justificaven la proposta. Amb aquest tipus d’anàlisi, un es pot adonar de com anava el prestigi científic europeu i americà de molts investigadors en funció del nombre de nominacions rebudes.

Els guanyadors del premi Nobel han tingut alguna nominació, ja que en cas contrari ja no haurien sigut considerats per la Comissió. L’interès de la majoria de curiosos és saber quants cops ha sigut proposat un o altre investigador, qui ha fet les propostes i també qui no n’ha fet, fet que a vegades traduïa una hostilitat personal per raons diverses. A mi també m’agradaria saber per què alguns cops la Comissió no ha fet cas de les nominacions i no ha atorgat el premi al més votat.

Un exemple flagrant d’aquesta discrepància, força ocasional, entre la Comissió que dona el premi i els científics que proposen noms, és el que va succeir amb dos francesos, el Dr. Émile Roux i el Dr. Gaston Ramon, que son els que han rebut més nominacions, 115 Roux i 155 Ramon, entre 1930 i 1953 (l’últim any en que la Fundació Nobel ha facilitat informació).

Qui eren aquests metges? Del Dr. Roux molts ciutadans de Barcelona saben que hi ha un carrer al barri de les Tres Torres que duu el seu nom.

Roux era l’home de la confiança de Louis Pasteur (1822–1895) (Fig.1). Des de ben jove va acompanyar Pasteur, que el considerava com el seu primer i més fidel deixeble. Va ser fonamental per la construcció de l’Institut Pasteur, del que en va ser el tercer director. Roux va organitzar el Curs de microbiologia, que va fer famós a l’Institut Pasteur en tots els països del món, dels que venien els seus bacteriòlegs a aprendre (veure aquesta entrada del blog de 21/6/23).

La seva màxima aportació va ser la producció d’antitoxina antidiftèrica, amb una mica de retard respecte l’alemany Emil Behring, per això li van donar el premi Nobel de 1901 a Behring (veure aquesta entrada del blog de 22/11/22).

Roux va ser el responsable de la producció del sèrum antidiftèric de l’institut Pasteur, la primera teràpia eficaç per a aquesta malaltia. A més, va investigar el còlera, el còlera dels pollastres, la ràbia i la tuberculosi. També va identificar l’agent causal de la pneumònia dels bovins (1898).

Amb més nominacions que Roux hi ha el veterinari francès Gaston Ramon (1886-1963), que també va fregar el premi Nobel. Ramon era el nebot-net de Roux, que el va fer ingressar a l’Institut Pasteur.

Graduat a l’Escola Nacional Veterinària d’Alfort, va desenvolupar una vacuna contra la diftèria, que en aquell moment era una de les principals causes de mort, inactivant el virus amb formol. El 1923, va inactivar la toxina responsable de la malaltia utilitzant formalina, creant una forma viral debilitada que podria injectar-se a les persones per provocar una resposta immunitària. Gràcies a això, es pot vacunar contra la diftèria, o contra malalties dels clostridis (tètans, botulisme, gangrenes…) que afecten els animals i els homes. Va ser nomenat director de l’Institut Pasteur (París) el 1939.

La major part de les propostes de que es donés el premi Nobel a Roux i a Ramon estaven en relació amb la diftèria. A Roux per haver fabricat toxina antidiftèrica i Ramon per la obtenció d’una vacuna antidiftèrica.

En què es devia basar el Comitè del Premi Nobel de Medicina per no donar el premi a Roux o a Ramon? No ho sabem, però jo suggeriria que perquè ja s’havia premiat l’antitoxina de la diftèria. En els primers anys del premi Nobel, es van donar molts premis a bacteriòlegs i a vacunòlegs, per aportacions que es consideraven transcendentals, però després es tractava de diversificar, per això els científics que havien fet contribucions que no eren primerenques, es quedaven al costat.

Igualment es tractava de diversificar la nacionalitat dels premiats, perquè el Nobel tingués un caràcter més universal. I la Comissió posava en dubte el valor dels candidats que només tenien nominacions de científics del seu país.