Rodolfo Valentino (1895 – 1926) (Fig.1) va ser un actor del cine mut de Hollywood de principis del segle XX, que va morir als 31 anys d’una peritonitis amb xoc sèptic causat per una perforació d’una úlcera gastroduodenal. El diagnòstic es va realitzar post mortem a l’autòpsia, que es va fer perquè els metges no entenien què havia passat.

Valentino estava fent una gira promocional de la seva última pel·lícula i va presentar, el mes d’agost de 1926, un intens dolor abdominal a la fosa ilíaca dreta, que va suggerir una apendicitis aguda al metge que el va visitar. El van portar a una policlínica a la ciutat de Nova York on estava fent la campanya promocional, i el van operar d’apendicitis. La laparotomia no va mostrar signes clars d’apendicitis aguda, malgrat la qual cosa li fan una apendicectomia i tanquen l’abdomen sense revisar més la panxa. L’apèndix que han extirpat només mostra lleus canvis inflamatoris.

El malalt no millora, persisteix el dolor a la fosa ilíaca dreta, i no aconsegueixen que baixi la febre, que arriba a 40º. Apareixen signes de fracàs multi-orgànic, entra en coma i mor als vuit dies d’haver començat l’episodi de mal de panxa.

Se li fa l’autòpsia, que posa en evidència l’existència d’una úlcera duodenal perforada amb una peritonitis aguda. Tenia només 31 anys i l’error diagnòstic va causar la mort d’un ídol de masses.

La mort de Rodolfo Valentino desencadena un clima d’histerisme entre els seus fans, que arriba al suïcidi dels més afectats per la desaparició del seu ídol. Valentino fou el primer actor mediàtic de la història del cine. Era el que guanyava més diners, el que tenia més fans. Va ser un fenomen social sense precedents.

El cos de l’artista és traslladat en tren de Nova York fins a Los Angeles, parant a Chicago per poder exhibir el cadàver. És enterrat al cementiri de Hollywood, en una tomba que va rebre visites diàries de les seves seguidores durant força mesos.

Aviat van aparèixer, sense cap fonament, teories sobre la causa de la mort, relacionades amb la vida dissipada de Valentino, que tenia nombroses amants. Es va especular amb l’assassinat pel marit d’alguna de les seves amants.

La síndrome de Valentino és una forma de presentació poc freqüent de perforació gastroduodenal, on la fuga de fluids gastroduodenals no es distribueix difusament en l’espai intra-peritoneal, sinó que rellisca pel recés parieto-còlic, fins al quadrant inferior dret, on el seu efecte irritant sobre el peritoneu fa que simuli clínicament una apendicitis aguda clàssica. Aquest fet justifica l’error diagnòstic inicial en la malaltia de Rodolfo Valentino.

S’ha de pensar en aquesta situació davant d’un cas de dolor abdominal a la fosa ilíaca dreta amb febre, on l’apèndix apareix sa o poc inflamat en la intervenció quirúrgica. S’ha de sospitar quan es detecta aire sub-diafragmàtic a la Rx de tòrax (Fig.2).

Es van descriure bastants casos de síndrome de Valentino els anys vint i trenta, però actualment no es publiquen perquè els cirurgians coneixen la síndrome i perquè hi ha poques úlceres pèptiques que poden donar aquesta síndrome, des de que tenim un tractament eficaç per l’Helicobacter pylorii, que és l’agent causal de la quasi totalitat de les úlceres.

Referències

Felix J. Fofo. Síndrome de Valentino. Galenus revista,

Amann CJ, Austin AL, Rudinsky SL. Valentino’s Syndrome: A Life-Threatening Mimic of Acute Appendicitis”. Clinical Practice and Cases in Emergency Medicine. 2017: 1 (1): 44–46.