Els epònims són paraules derivades d’un nom de persona, que s’utilitzen per designar un objecte, una substància, o una acció. Exemples d’epònims d’ús comú serien, per exemple, saxòfon, instrument musical inventat per Adolphe Sax; nicotina, alcaloide de la planta del tabac que va ser importada d’Amèrica per Jean Nicot; o pasteurització, que significa escalfar a 60º llet de vaca o cabra per destruir bacteris sense alterar-ne la qualitat, procediment inventat per Pasteur. Aquests epònims estan integrats en el llenguatge, i quan els usem ni tan sols ens adonem que són epònims.

Els epònims mèdics s’utilitzen per designar una malaltia, un detall anatòmic, un procediment diagnòstic o terapèutic. Generalment són noms de metges relacionats amb el descobriment o la descripció més detallada del fenomen, però a vegades és el nom del malalt a qui es va diagnosticar la malaltia per primer cop, o un personatge literari, o un nom geogràfic relacionat amb la malaltia.

Parkinson (Fig.1) (veure aquesta entrada del blog de 19/4/22) i Down (Fig.2) són els epònims més utilitzats, perquè els altres noms per designar aquestes malalties són molt menys usats. Els epònims amb nom de metge poden dur únicament el cognom d’un metge, com els que hem mencionat, o dur nom i cognom, com a la síndrome d’Austin Flint, o dos cognoms, com a la síndrome de Guillain–Barré, o fins i tot tres cognoms com en la síndrome de Wolf-Parkinson-White.

L’esclerosi lateral amiotròfica es coneix als Estats Units com malaltia de Lou Gehrig (Fig.3), nom d’un jugador famós de beisbol que va morir d’aquesta malaltia.

Un epònim literari és el de la síndrome de Pickwick, que s’aplica a la malaltia que tenia un personatge de la novel·la de Dickens, Els papers pòstums del Club Pickwick, una hipoventilació associada a obesitat, que el feia adormir-se en qualsevol situació (Fig.4). Alguns epònims són termes geogràfics, com la febre de Malta, indicant on es va descriure la brucel·losi, que era el nom que antigament s’utilitzava per anomenar aquesta malaltia (veure aquesta entrada del blog de 28/4/22).

L’ús dels epònims tendeix a anar a la baixa i hi ha la tendència a utilitzar noms descriptius més que no pas noms propis per designar les malalties. No obstant, alguns estan tan introduïts que difícilment es deixaran d’utilitzar, i altres se seguiran usant perquè tenen molta més simplicitat expositiva que la descripció detallada de la malaltia, com succeeix amb la tetralogia de Fallot (Fig.5), manera més senzilla de designar la cardiopatia congènita per defecte septal ventricular, estenosi pulmonar, hipertròfia ventricular dreta i dextraposició aòrtica (veure aquesta entrada del blog de 5/12/23).

Els epònims tenen limitacions i inconvenients com la inexactitud històrica, els oblits en l’assignació dels noms dels autors, iguals cognoms però personatges distints, i diferents epònims per la mateixa malaltia. Exemples d’aquests inconvenients són fàcils de trobar. Sovint el metge de l’epònim no va ser qui va descriure la malaltia o el procediment, sinó qui en va fer la descripció més completa. Altres epònims són injustos perquè no valoren tots els autors de l’article on es descriu la malaltia, que després portarà el nom d’algun dels seus autors. Això ha passat en la síndrome de Guillain-Barré (veure aquesta entrada del blog de 12/8/21) i en la síndrome de Crohn (veure aquesta entrada del blog de 30/3/22).

Alguns epònims s’utilitzen en alguns països, però en altres països es descriu la mateixa malaltia amb un altre nom. La mateixa malaltia es denomina síndrome de Gougerot a França i de Sjögren a la resta del món. Finalment algunes malalties es designen amb més d’un epònim, creant una mica de confusió. Per exemple l’espondilitis anquilopoiètica es descriu amb els noms de malaltia de Bekhterev, de Pierre Marie, de Marie-Strümpell o de Strümpell.

El debat entre els partidaris de conservar els epònims i els partidaris d’eliminar-los està obert. Jo sóc partidari de conservar-los perquè aporten un caràcter informatiu de caire històric, i sobre tot perquè són un homenatge a metges de gran mèrit. Només eliminaria els epònims de metges nazis, com els de Wegener, Reiter, Clara, Eppinger i Hallervorden (veure aquesta entrada del blog de 1/12/21).

Els interessats en el món dels epònims tenen l’oportunitat de llegir les històries dels epònims d’autors catalans que es publiquen, des de fa molts anys, a cada número de la revista Annals de Medicina, que és la revista de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, escrites pels Drs. Elena Guardiola i Josep Eladi Baños.

Referències

Alcaraz Ariza, M. Á. (2002). Los epónimos en medicina, Ibérica, 4, 55-73.

Araujo, J. C. (2017). Reflexiones en torno al lenguaje médico actual, los epónimos y abreviaciones. Las razones de su existencia y los principales problemas que plantea su uso, Revista Biosalud, 16(1), 93-104.

Damodar Peña Pentón. Epónimos médicos en la línea del tiempo. Panorama Cuba y Salud, 2013; 8 (1): 36-39.

González López, E. (2010). ¿Hay que seguir utilizando algunos epónimos médicos? Medicina Clínica 134(15), 703-704.