La pesta bubònica o pesta negra ha estat l’epidèmia més agressiva que ha conegut la humanitat. La primera que va ser ben identificada fou la de l’any 1347, que assolà Europa durant 35 anys i va causar 25 milions de morts (Fig.1).

L’agent causal era la Yersinia pestis, aïllada per l’investigador de l’Institut Pasteur, Waldemar Haffkine. El bacteri es transmet per puces, que són hostes de rates de camp infectades.

Investigacions més recents fetes en restes humanes trobades en enterraments a les muntanyes de Tian Shan, al Kirguizstan, han trobat l’ADN del bacteri de la pesta negra en cadàvers de persones que van viure el segle XIV (Fig.2). L’ADN trobat correspon a soques més antigues que les de l’epidèmia del segle XIV a Europa, i coincideix amb les del començament de l’epidèmia. Després, l’ADN de les diferents soques es va anar diversificant. Les inscripcions de les làpides en aquests enterraments indicaven en llengua siríaca que les persones enterrades allí havien mort els anys 1338 i 1339 a causa d’una epidèmia desconeguda.

Sembla doncs que el brot inicial de l’epidèmia de pesta es produeix en aquesta regió de l’Àsia Central, una zona travessada per importants rutes comercials com la ruta de la seda, on el bacteri hauria passat de la marmota a l’home a través de les puces.

L’estudi ha estat fet per científics de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva de Leipzig (Alemanya), de la Universitat de Tubinga (Alemanya), i de la Universitat de Stirling (Regne Unit) i publicat a la revista Nature (15/6/22).

Aquest estudi suggereix que les epidèmies precedents a la de 1347, de les que no coneixíem l’agent causal, probablement no foren causades per Yersinia pestis, com són l’epidèmia de Cebrià el segle III d.C. i la de Justinià el segle VI d.C.

La pesta negra del segle XIV va tenir conseqüències político-socials de gran magnitud. Va determinar l’acabament de la Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra, va causar una gran recessió demogràfica i econòmica a Europa, es van estimular determinades pràctiques religioses, com les processons de flagel·lants, i les primeres persecucions als jueus als qui s’atribuïa haver causat la pesta.

L’observació clínica dels casos de pesta va permetre comprovar que els successius petits brots de la malaltia que anaven apareixent tenien una gravetat cada cop menor, segons indicaven les taxes de mortalitat, que també anaven en descens.

Els metges estaven desconcertats en no identificar la causa de les epidèmies, ja que fins que Pasteur proposa la teoria dels germens, s’ignorava que les epidèmies fossin de causa infecciosa, tot i que els científics de l’època ja havien constatat que l’extensió de les epidèmies necessitava del contacte físic amb els malalts. Aquesta era la base teòrica de la mesura que s’aplicava en la lluita contra les epidèmies: l’aïllament dels malalts.

L’aïllament és la primera mesura preventiva que podia frenar l’expansió de l’epidèmia. És a nivell individual, i la recomanació és fugir dels llocs on hi ha malalts, les ciutats, i anar al camp, com es recomana en el Decameró, de Bocaccio.

Una forma especial d’aïllament és l’uniforme dels metges que anaven vestits amb una túnica fins els peus i el cap cobert per una màscara (Fig.3).

També s’estableix la quarantena pels vaixells dels que se sospita que poden tenir malalts en la tripulació o en el passatge, que contagiarien la pesta en arribar a port. El càlcul del temps que la tripulació havia de romandre en el vaixell abans no desembarqués era de 40 dies, que era el període que es pensaven els experts que podia durar la incubació de la malaltia, d’aquí la paraula quarantena. Més endavant aquest període es va reduir a 30 dies (veure aquesta entrada del blog de 4/4/22).

Una mesura poc reeixida va ser evitar la penetració de les epidèmies a través de les fronteres amb l’establiment de cordons sanitaris, ja que era gairebé impossible evitar el pas de malalts.

El segle XVIII, s’aplica a Anglaterra primer, i després en altres indrets, la variolització, procediment que ja es coneixia a Xina, per immunitzar contra la verola, injectant pus de les pústules de malalts amb una forma lleu de verola a persones que no havien emmalaltit. No es coneixia encara el principi de la immunització, però s’havia observat que les persones que es recuperaven d’una verola ja no la tornaven a tenir. Aquesta era la teoria per procedir a la variolització. El seu inconvenient era que aproximadament el 2 % dels tractats feien una atac de verola greu i morien.

El desenvolupament de la vacuna de la verola per Jenner, que injectava el pus de les pústules que apareixien a les mamelles de les vaques que patien una verola vacuna va eliminar la variolització. El procediment era segur i eficaç (veure aquesta entrada del blog de 21/2/21).

El descobriment que les epidèmies estan causades per microbis s’aconsegueix el segle XIX. Quan Koch i el seu equip que havien viatjat a la Índia demostra que el còlera és una malaltia causada pel vibrió colèric, que està present en les aigües contaminades (veure aquesta entrada del blog de 1/9/23). L’etapa següent fou la disponibilitat d’una vacuna que preparà el Dr. Jaume Ferran, que obrí el camí a les altres vacunes, que han aconseguit eliminar les epidèmies per agents infecciosos coneguts (veure aquesta entrada del blog de 15/4/21).

Referències

J. Arrizabalaga: “La peste negra de 1348: los orígenes de la construcción como enfermedad de una calamidad social”. Dynamis: Acta Hispanica ad Medicinae Scientiarumque Historiam Illustrandam. 1991; 11: 79‐80.

B.P. Zietz. The history of the plague and the research on the causative agent Yersinia pestis. International. Journal of Hygiene and environmental Health 2004; 207: 166.

Leticia Martínez Campos. La muerte negra. Soc. Esp. Infectologia Pediatrica, 2019.