El fundador de la Companyia de Jesús, és a dir de l’orde dels jesuïtes, va començar la seva carrera com un militar més aviat frívol, fins que experimenta una transformació que el converteix en un home auster dedicat a combatre la contrareforma i al servei del papat.

Havia nascut al castell de Loiola, a Guipúscoa, entre Azpeitia i Azcoitia. Era l’últim de 13 germans, i des dels 25 anys estava a la cort del rei de Navarra (Fig.1). El 20 de maig de 1521, cau ferit en la defensa del castell de Pamplona per una pedra d’obús enviada pels francesos, que li fractura els ossos d’una cama i deixa l’altra ferida.

És empresonat per l’enemic, que el tracta bé però els cirurgians francesos li fan una carnisseria, aplicant oli bullent a la ferida primer, i tractant de recompondre els ossos de la cama després (Fig.2). Els dos fragments que han quedat de la tíbia no queden alineats, sinó que un cavalca sobre l’altre, deixant la cama fracturada més curta que l’altra, i per tant deixant-lo coix, malgrat el temps que li van fer tracció de la cama. No podem saber si això fou degut a una mala reducció de la fractura o a una desviació produïda durant el viatge entre el campament francès i el seu domicili.

La ferida, o potser el temps de convalescència durant el que va llegir vides de sants del llibre Llegenda daurada del dominic Jaume de Voràgine, li provoca un canvi de ideologia i espiritual. Decideix deixar la vida mundana i servir a Jesucrist.

Quan es veu recuperat físicament, decideix visitar els llocs sants de Jerusalem. Marxa amb un germà i dos criats, però aviat decideix anar sol i arribar primer a Montserrat. Fa els 650 km que separen Navarra i Montserrat en un mes, i al cap d’uns dies deixa Montserrat i arriba a Manresa, on viurà 11 mesos, i on redactarà els Exercicis espirituals.

A Manresa s’allotja uns dies a l’Hospital de Santa Llúcia, i després al convent dels Dominics de sant Pere Màrtir. Finalment va a casa de la vídua Canyelles, al carrer Sumarroca.

Viu com un ermità, dedicat a l’oració moltes hores al dia, ensenyant la doctrina cristiana a nens i rodamons, i fent feines domèstiques a l’hospital. Es canvia el nom d’Íñigo per Ignacio, sense que en sapiguem els motius.

L’any 1528 i per l’espai dels set anys següents, realitzarà a la capital francesa estudis de teologia i de literatura, i el 1537 l’ordenen sacerdot (Fig.3). A París, se li uneixen companys (Pedro Fabro, sacerdot de Savoia; Francisco Javier, frare navarrès; Laínez i Salmerón, que brillaven molt als estudis; Simón Rodrigues, originari de Portugal, i Nicolás de Bobadilla) amb els quals forma la Companyia de Jesús el 1540.

Realitzen vots de pobresa i apostolat a la Cova de Montmartre. Davant la impossibilitat de marxar a fer vida religiosa a Palestina, per la guerra contra els turcs, s’ofereixen al papa Pau III.

En els anys següents es dediquen a l’apostolat, l’ensenyament, la cura de malalts i la definició d’un nou orde religiós, la Companyia de Jesús, els estatuts del qual va aprovar el papa el 1540. Sant Ignasi de Loiola, el fervor i l’energia del qual inspiraven el grup, va ser elegit per unanimitat el seu primer general. La coixesa que li ha quedat mai l’impedirà complir amb els seus objectius.

La Companyia reproduïa l’estructura militar en què Ignasi havia estat educat, però al servei de la propagació de la fe catòlica, amenaçada a Europa per les predicacions de Luter, que havien engegat la Reforma protestant. Les Constitucions que Ignasi li va donar el 1547-50 la van configurar com un orde modern i pragmàtic, concebut racionalment, disciplinat i lligat al papa, per al qual resultaria un instrument de gran eficàcia en la «reconquesta» de la societat per l’Església a l’època de la Contrareforma catòlica.

El 1556, Loiola mor als 65 anys després d’haver patit successius episodis de febre i dolor epigàstric agut i intens, que a l’autòpsia corresponen a litiasi vesicular amb colecistitis.

L’any 1622, és canonitzat pel papa Gregori XV simultàniament amb Francesc Xavier, Felip Neri, Teresa de Jesús i Isidre Llaurador.