Río Hortega ha sigut un dels científics més notables que ha donat Espanya. Va contribuir a un millor coneixement de cèl·lules del sistema nerviós diferents de les neurones, ja que va descriure les cèl·lules glials, la micròglia, formada per cèl·lules que van ser denominades “cèl·lules d’Hortega” a proposta dels alemanys Metz i Spatz, i l’oligodendròglia.

Nascut a Portillo (Valladolid) el 1882, estudia medicina a la Facultat de Valladolid i llegeix, un cop acabats els estudis, la tesi doctoral sobre tumors de l’encèfal. Obté una beca de la JAE, el 1913, per anar a Paris a estudiar temes cancerològics, i per anar a Londres a l’Imperial Cancer Research Foundation.

Torna a Madrid l’any 1915 i s’integra al Laboratori d’Histologia normal i patològica, que dirigia el Dr. Nicolás Achúcarro (Fig.1). Dedica gran part del seu temps a idear noves tècniques de tinció pel teixit nerviós i a perfeccionar les tècniques de tinció existents. Achúcarro mor el 1918, amb només 37 anys. Aleshores Pío Hortega descobreix que no tenia contracte sinó que Achúcarro li passava la meitat del seu sou. Hortega pensava que estava contractat com a cap de la secció d’Achúcarro. Aprofitant aquesta situació anòmala, Ramón y Cajal l’acomiada sobtadament perquè alguns col·laboradors li diuen que Río Hortega critica i malparla d’ell a la seva esquena.

A la mor del seu cap Achúcarro, i després de ser expulsat del laboratori de Cajal, decisió en la que segurament va influir el fet que fos gai, Hortega troba feina a l’Institut Nacional del Càncer, com a cap de la secció d’investigació.

Hortega és un republicà d’esquerres que no va ser acceptat per substituir Cajal a la Reial Acadèmia de Medicina, després de la mort de Cajal. Havia estat proposat per Gonzalo Rodríguez Lafora, però els acadèmics el devien trobar massa esquerrà. La plaça d’acadèmic la va guanyar un home amb moltíssims menys mèrits que Hortega.

Hortega s’exilia a França quan comença la Guerra Civil, fins que és admès a Buenos Aires, on morirà el 1945, d’un càncer que ell mateix es diagnostica.

Entre 1929 i 1934, és nomenat 4 cops pel premi Nobel de medicina, un dels pocs científics espanyols que ha estat a la vora d’aconseguir el premi Nobel, fet que no sempre s’ha tingut en compte en la valoració del personatge, segurament tapat pel prestigi de Ramón y Cajal (Fig.3).

Afortunadament els seus conciutadans de Valladolid el van tenir en compte ja que l’hospital més important de la ciutat porta el seu nom.