L’escorbut és una malaltia que apareix a finals del segle XV i principis del XVI en navegants que passen més de tres mesos embarcats, quan s’han acabat les provisions de cítrics i verdures.

L’escorbut és degut a la manca d’una proteïna essencial per al metabolisme, que no pot ser sintetitzada per l’organisme humà i ha de ser aportada des de l’exterior. Aquesta proteïna és la vitamina C. L’àcid ascòrbic, o vitamina C, és indispensable per la formació de la col·làgena, la reparació dels teixits i el manteniment de la integritat dels vasos sanguinis.

Els malalts amb escorbut mostren decaïment, fatiga, dolors ossis, hemorràgies, genives inflades i sagnants. Els malalts moren per hemorràgies internes (Fig.1).

La primera menció de l’escorbut és del viatge de Vasco de Gama, de Portugal a l’Índia entre 1497 i 1499, en el que s’observa la curació si es prenen taronges i llimones (Fig.2).

El primer viatge en el que es dona la volta al món, el viatge de Magallanes (Fig.3) i Elcano (1519 – 1522), va posar en evidència la importància de la malaltia. Malgrat el viatge fou un èxit, es veié enfosquit per la malaltia.

Magallanes surt del port de Cadis amb 3 vaixells i 170 homes, dels que n’arriben només 71, comandats per Elcano (Fig.4), després de la mort de Magallanes.

Als 3 mesos i mig de viatge, s’havia acabat el menjar fresc i havien emmalaltit 30 homes, dels que van morir 19, abans de poder adquirir consumir aliments frescos.

Un dels cirurgians de l’expedició, Juan de Morales, va fer una autòpsia a bord en la que comprova la presència d’hemorràgies, però no entén en què consisteix la malaltia. Creu que la presència de focus hemorràgics justifica que no es facin sagnies en els malalts amb escorbut.

També fou dramàtica l’expedició a les Moluques, comandada per García Jofre de Loaysa, en la que hi anava Elcano com a capità d’un dels tres vaixells. Quan mor Loaysa, Elcano és nomenat capità general, però mor als pocs dies.

En aquells primers anys del segle XVI, es van proposar nombrosos tractaments, la majoria sense cap fonament. Els que emmalalteixen es recuperen bevent suc de llimona, però la demostració científica de que era la manca de cítrics la causa del mal no es va demostrar fins que un metge mariner anglès, James Lind (Fig.5), no va fer el primer assaig terapèutic del món el segle XVIII, en el que demostra que només els cítrics fan retrogradar la malaltia (veure aquesta entrada del blog de 27/2/21).

L’atribució a Lind del mèrit d’haver demostrat que l’únic tractament eficaç en l’escorbut és menjar cítrics o beure’n el suc, és probablement incerta, ja que un metge espanyol resident a Mèxic, el frare Agustí de Farfan ho escrigué en el seu llibre “Tratado breve de medicina y de todas las enfermedades”, publicat el 1579 i reeditat el 1592 (Fig.6). Farfan havia estudiat medicina a Sevilla i exercit un temps en aquesta ciutat, fins que va marxar casat a Mèxic on exercí amb èxit, fins que la seva esposa mor i ell ingressa en un convent agustinià on li permeten seguir practicant la Medicina.

En el seu llibre, Farfan descriu que consumir verdures fresques o agros de llimona (bullir llimones i barrejar 5 parts de suc de llimones i quatre de sucre), evita l’aparició de l’escorbut. Això és el que prenien els mariners del galeó Manila (veure aquesta entrada del blog de 30/11/22) i evitaven l’escorbut.

S’ignora per què Lind no coneixia les experiències dels metges espanyols o simplement no els volia citar. Tampoc es coneixia l’experiència dels mariners bascos que feien la campanya de la pesca de bacallà a les costes de Terranova, i malgrat estar molt temps embarcats no patien d’escorbut, fet que s’atribuïa a que prenien sidra, uns 3 litres diaris. La fermentació de la poma per convertir-se en sidra no destruïa la vitamina C.