Charles-Édouard Brown – Séquard, un estudiós de la medul·la espinal, va ser un dels metges més notables del segle XIX (Fig.1). Neix a l’illa Maurici, fill d’un mariner mercant nord-americà que morí ofegat quan Charles era petit, i una francesa.

S’aficiona a la lectura de ben petit, i encara jove, decideix convertir-se en escriptor, però el seu escrit és rebutjat per la universitat. Oblida la literatura, i decideix estudiar medicina a Paris el 1838. Quan mor la seva mare, té 25 anys i decideix unir els cognoms del pare i de la mare amb un guionet, i des de llavors és conegut com a Brown – Séquard.

Acaba els estudis de medicina a Paris. El 1842, és intern en el servei del professor A. Trousseau i presenta, el 1846, la tesi doctoral sobre fisiologia de la medul·la espinal “Recherches et experiences sur la physiologie de la moelle épinière” que demostra com és el seu funcionament (Fig.2).

L’any 1851, s’embarca cap els Estats Units, decebut perquè no ha estat elegit professor del Collège de France, però espera tenir més fortuna als Estats Units malgrat que marxa sense saber anglès. El seu optimisme li fa confiar en que l’aprendrà en poc temps.

El 1853, es casa i obté un càrrec de professor de fisiologia i jurisprudència mèdica a l’Escola de Medicina de Virginia, però aviat renuncia i decideix tornar a Paris perquè a Virginia el critiquen per no parlar bé l’anglès. A Paris es troba que un comitè format per distingits neuròlegs (Paul Broca, Claude Bernard i Alfred Vulpian) aprova els projectes de Brown-Séquard d’estudiar la medul·la espinal.

Els anys 60, torna a Estats Units, a Boston, per seguir investigant sobre la medul·la, però tampoc està content ni amb el salari, ni amb els mitjans que li deixen. Torna novament a Paris.

El 1849, descobreix una síndrome nova quan secciona parcial i transversalment la medul·la, situació clínica que es coneix com a síndrome de Brown-Séquard, i causa paràlisi a un costat i anestèsia a l’altre.

El 1863, és contractat com a professor de Fisiologia de la Universitat de Harvard i, el 1869, com a professor de la Universitat de Paris, fins 1872. Va novament als Estats Units i torna a Paris per substituir Claude Bernard, quan aquest mor el 1879 (Fig.3).

Amb la successió de Claude Bernard, amplia els seus camps de recerca al cervell i a l’endocrinologia. Estudia els nervis vasomotors. En el camp de l’endocrinologia, descriu la insuficiència suprarenal i el tractament de la malaltia d’Addison amb extractes d’escorça de la càpsula suprarenal.

De vell, vol estimular la vitalitat amb injeccions d’esperma i empelts de suprarenal. Brown-Séquard no va tenir una vida massa satisfactòria. Va quedar vidu tres cops. Mai no va guanyar diners i no va saber conservar els seus llocs de treball. El 1894, quan tenia 77 anys, té una crisi vertiginosa, que progressa al coma i a la mort, probablement degut a un accident vascular cerebral.

L’illa Maurici, lloc de naixement de Brown-Séquard, li dedicà un segell (Fig.4), l’any 1994.

Referències

Michael J. Aminioff. The life and legacy of Brown-Séquard– Brain, 2017; 140: 1525 – 1532

Felipe Botero-Rodríguez, Juan Carlos Acevedo Gonzalez. Síndrome de Brown – Séquard. Universitas Médica | Colombia | 2019; 60 (2);:

José Luis Fresquet. Charles-Edouard Brown-Séquard (1817 – 1894). Historia de la Medicina,