L’iniciador d’aquesta família de cirurgians va ser John Monro de Bearcrofts (1670 – 1740), que va intervenir activament en la fundació de la facultat de Medicina de la Universitat d’Edimburg (veure aquesta entrada del blog de 27/4/23).

Va aprendre cirurgia amb el cirurgià d’Edimburg William Borthwick (1641 – 1689), el primer cirurgià escocès que s’havia format a centres estrangers, com Pàdua i Leiden, dos institucions de notable prestigi. A Leiden, Monro va rebre classes d’Archibald Pitcairne, un metge escocès de notable prestigi (Fig.1).

El 1694, torna a Escòcia i es casa. És nomenat cirurgià del Regiment d’infanteria nº 22, amb el que va servir als Països Baixos. De 1696 a 1700, el seu regiment va estar a Anglaterra i a Irlanda, fet que li deixava permisos prolongats. El 1700, deixa l’exèrcit i s’instal·la a Edimburg.

L’any 1720, es considera un home amb prestigi i credibilitat, i se li encarrega redactar un pla de reforma del pla d’estudis de medicina i cirurgia, inspirat en la facultat de Leiden. Aquest pla va ser ben rebut per la universitat d’Edimburg i el Reial Col·legi de Metges.

L’any 1720, és nomenat catedràtic d’Anatomia de la Universitat d’Edimburg. Aquesta càtedra va ser ocupada successivament durant 126 anys per tres metges de nom Alexander Monro, que es distingiren perquè es van conèixer com el primer, el segon i el tercer respectivament. El primer era fill de John Monro, el segon d’Alexander Monro primer, i el tercer, fill d’Alexander Monro segon (Fig.2).

Alexander Monro primus (1697 – 1767) també fou cirurgià, com el seu pare. Va tenir una època d’estudiant moguda, ja que va estudiar a Edimburg, Londres, Paris i Leiden. Va tornar a Escòcia i fou nomenat professor d’Anatomia. Va ser un dels primers en utilitzar l’anglès i deixar el llatí, com l’idioma docent, la qual cosa va tenir gran acceptació entre l’alumnat.

Alexander Monro secundus (1733 – 1817) és fill d’Alexander Monro primus. Assisteix a la universitat d’Edimburg i obté la graduació de metge i posteriorment el nomenament de professor d’Anatomia, el 1755.

És alumne de William Hunter un temps, fins que marxa a Berlín per estudiar amb el professor Meckel. Monro creu que els efectes de l’opi son causats per l’acció del producte sobre el sistema nerviós central, i no sobre el sistema vascular com va suggerir Fontana, un toxicologista italià.