En èpoques diferents de la meva vida he fet amistat amb metges que treballaven a l’Hospital de Sant Pau. L’amistat es va generar per raons diferents i la seva duració ha sigut també variable. Els que comento avui eren tres metges excel·lents en el seu camp d’acció professional preferent. Pensar en ells per escriure aquesta entrada del blog m’ha resultat agradable i m’ha permès evocar moments en els que no hi havia pensat des de feia anys.

LUIS CASAIS

El més antic dels tres era en Luis Casais, gastroenteròleg del servei de Digestiu que dirigia el Dr Vilardell. Havia vingut dels Estats Units, on hi havia fet una estada llarga, que podríem considerar equivalent al MIR, sistema formatiu que encara no es feia a Espanya.

Era gallec i exercia de gallec, un gallec que s’havia format com a metge als Estats Units, i això el diferenciava dels altres. Tenia un accent gallec inconfusible i raonava els diagnòstics amb rigor, millor que els seus companys, i tothom li reconeixia la competència. Jo l’havia vist en sessions clíniques que muntàvem els hepatòlegs un vespre per setmana, amb el suport d’una casa comercial, en la que discutíem casos clínics.

Va durar poca a Sant Pau perquè el van nomenar cap del servei de Digestiu que s’acabava de crear a l’Hospital de Bellvitge. Jo crec que era un millor diagnosticador que no pas un cap de servei amb sentit de la organització i amb lideratge sobre els seus companys.

Ser el millor diagnosticador d’un grup de metges no és pas un avantatge, sinó que segons com ho facis pots despertar mal humor i hostilitat, perquè fas quedar malament els companys menys hàbils.

Aquest risc no es complia en el seu cas, perquè els seus companys del servei de l’Hospital Prínceps d’Espanya en tenien una excel·lent opinió, però un bon dia es va cansar de viure a Barcelona i va optar per retirar-se a Galícia.

No el vaig tornar a veure, ni en les activitats congressuals on es reunien metges i metgesses de tot Espanya, ni en cap viatge nostàlgic a Barcelona.

FRANCESC GONZÁLEZ SASTRE

Al Dr González Sastre el vaig conèixer de referències, quan estàvem ell i jo, en l’època professional activa. No havíem coincidit mai enlloc. Ell era bioquímic i investigador, cap del servei de Bioquímica de l’Hospital de Sant Pau, catedràtic de medicina i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Un metge amb un currículum potent.

Jo li tenia admiració, quan érem joves, perquè s’havia format als Estats Units, però sobretot perquè quan era estudiant de l’últim curs de carrera es va presentar com a candidat a president de la cambra d’estudiants, organisme de representació que va durar poc, però que aspirava a ser reivindicatiu. Tots sabíem que si guanyava l’elecció tenia més riscos que avantatges. Era un càrrec de risc, la qual cosa indicava que era generós, al servei dels seus companys, i amb criteri perquè aquests el proposessin.

Després he vist que ha estat elegit o proposat per participar o per dirigir comissions de molt diversa funció i composició durant tota la seva carrera professional. El van elegir abans de ser metge, també quan era un metge jove, i també quan era metge gran. A mi em semblava que era una d’aquestes persones que inspira confiança.

En González Sastre ha fet una carrera notable. Becat als Estats Units, i després catedràtic de Bioquímica (Biologia molecular) (1981- 2009). A més de la seva feina assistencial al Laboratori de Bioquímica de l’Hospital de Sant Pau va desenvolupar una recerca de primer nivell (Fig.1).

Quan els dos, ell i jo, estàvem ja jubilats, es produí la primera trobada entre el Dr González Sastre i jo, que va resultar que vivíem al mateix carrer, però no ens havíem trobat mai. Des de la primera trobada en la que vàrem conversar una bona estona, ens vèiem sovint. Ell es manté amb el mateix grau d’intel·ligència sorneguera, sempre fent una brometa amistosa. En González Sastre és home de costums. Cada dia surt de casa a comprar el diari els matins, i a la tarda va a prendre un cafè al bar. Aquests son els moments en que solem coincidir.

JORDI PINART PONS

El Dr Pinart, conegut com el Tato Pinart, havia sigut escolta (boy scout) quan era adolescent. Havia sigut cap de patrulla com jo, però en un altre agrupament. El Tato havia estat de la Verge de Montserrat i jo de l’abat Marcet.

 Segurament això va fer que ens féssim ràpidament amics quan vàrem retrobar-nos a la facultat.

La relació amb el Tato, que era el germà gran de quatre, va intensificar-se arran de la mort dels seus pares quan tornaven de nit d’un congrés d’otorrinos al sud de França. El Dr Pinart pare era el cap de servei d’ORL de l’hospital de Sant Pau.

El Tato es va convertir en el pater familae dels Pinart, just quan acabava la carrera. En aquesta època és quan vàrem intimar més.

Després, les dificultats per situar-nos professionalment van espaiar les trobades de manera que durant anys només ens vèiem ocasionalment. Ell estava a Sant Pau, cap de secció d’Otologia, i jo al Clínic (Fig.2).

Quan ens vàrem jubilar, vàrem recuperar l’amistat. El Tato es va incorporar a les xerrades que fèiem el Xavier Carbonell i jo, un cop per setmana al Bocconi, un bar-restaurant de Sarrià, a l’hora de l’aperitiu. No va fallar mai. Era feliç explicant aventures de feina i familiars. Tot va anar bé un parell d’anys, fins que un mal dia ens va dir que li havien detectat un càncer de pulmó. La malaltia el va matar, i al Xavi i a mi ens va prendre un amic.