Quanta gent recorda ara La Caputxinada? No gaire, perquè en queden pocs d’edat prou avançada per haver-ne estat coetanis. Jo encara me’n recordo.
La Caputxinada va ser un acte fallit de proclamació del Sindicat Democràtic dels Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). He dit fallit perquè la policia el va prohibir, se’n van detenir els líders estudiantils i van sancionar amb una multa i inhabilitació per exercir a tots els professors i assistents a l’acte.
Se n’hi va dir caputxinada perquè l’acte es va intentar celebrar al monestir dels caputxins de Sarrià, que va ser l’únic local adequat que els hi van deixar.
Entre el 9 i l’11 de març de 1966, van estar tancades més de 500 persones entre estudiants i convidats a assistir a la lectura de la proclamació del sindicat (Fig.1).
Entre aquests convidats, tots gent del mon de la cultura, podem destacar Salvador Espriu, Pere IV, Jordi Solé-Tura, Antoni Tàpias, Jordi Rubió i Balaguer, Lluís Maria Xirinacs, Oriol Bohigas, Maria Girona, Raimon Obiols, Josep Maria Benet i Jornet, Montserrat Roig, Ricard Salvat, José Agustín Goytisolo, Albert Ràfols-Casamada, Manuel Sacristán, i M. Aurèlia de Campmany, entre altres.
El liderat del SDEUB estava constituït per Joaquim Boix (Fig.2), d’Enginyers industrials, Francisco Fernández Buey, de Filosofia i Lletres, Robert Rodríguez, de Medicina, Ramon Torrent, de Dret, Mas-Colell, d’Econòmiques, Tomàs Salami, d’Enginyers de Terrassa, i Quim Benet, de l’Institut Químic de Sarrià.
L’oposició de la policia a la celebració de l’acte s’havia estès a les autoritats universitàries. Una prova d’aquest fet és la visita que va fer Quim Boix al despatx del seu degà José de Orbaneja, per demanar-li que l’acte es fes a la Facultat d’Enginyers. La resposta del degà va ser obrir un calaix de la taula del despatx i treure una pistola que va posar sobre la taula, tot dient “No cal que en parlem més…”.
El cap de la policia, que tenia la direcció de la repressió contra els manifestants, era el Sr Vicente Juan Creix, que liderava totes les operacions repressives contra els demòcrates de l’època.
Creix va esperar a donar l’ordre d’ocupar el local on es feia la reunió, i identificar tots els presents l’11 de març (Fig.3).
Es van recollir els carnets d’identitat dels assistents, fet que permetria tenir-los identificats per aplicar la sanció estipulada, econòmica i de privació de la pràctica professional.
La sanció econòmica va oscil·lar entre 25.000 i 200.000 pessetes, i la inhabilitació fou variable, segons la categoria professional i les seves conviccions ideològiques.
A La Caputxinada hi van assistir tres metges: Lluis Daufí, professor adjunt de Patologia General, Enric Vilardell i Carles Martí, professors assistents de Patologia Mèdica. Tots varen ser inhabilitats. Daufí va haver de marxar als Estats Units per obtenir una feina retribuïda.
La Caputxinada va tenir un valor simbòlic d’oposició al règim amb aquest acte en el que hi participava l’Església i militants clandestins de partits polítics, especialment el PSUC.
Va ser un germen d’oposició unitària, que donaria peu a la creació de l’Assemblea de Catalunya.
També va representar una fractura de la posició unitària de l’Església catòlica, silenciosa fins aquesta data davant del règim franquista.
No sé si es podria dir que també va ser germen del maig del 1968 a Paris, que va aparèixer dos anys més tard.
