En una entrada anterior d’aquest blog descrivíem el mecanisme intern de l’elecció del premi Nobel de Medicina i Fisiologia.

Cada any, una sèrie de científics són invitats a presentar al Comitè Nobel de Medicina, que és qui elegeix el o els premiats, un o més noms de candidats amb un escrit en el que es justifica la proposta. Els investigadors de qui s’ha proposat el seu nom se’n diuen “nominats” i dels que proposen els noms se’n diuen “nominadors”.

Són nominadors de ple dret els catedràtics de les facultats de medicina de Suècia, Noruega, Dinamarca, Finlàndia i Islàndia, els que han sigut premiats amb el premi Nobel i un conjunt de catedràtics de medicina de països de tot el món que han sigut invitats pel Comitè Nobel. Cada un dels nominadors pot enviar el numero de propostes que consideri oportú.

Des de fa uns anys s’autoritza la visita a la pàgina web de la Comissió dels premis Nobel, mantenint el secret només dels noms proposats els darrers 50 anys, per això ara podem revisar els llistats de nominadors i de nominats des de 1901 fins 1973.

En aquests 72 anys d’història dels Premis Nobel, han sigut nominats els següents metges espanyols: Santiago Ramón y Cajal, 63 cops, Jaume Ferran i Clua, 6, August Pi Sunyer, també 6, Jose Gómez Ocaña, 3, Pío del Rio Hortega, 3 i Josep Trueta, 2. No he tingut en compte l’altre premi Nobel espanyol, Severo Ochoa, ni tampoc el metge Rafael Lorente de Nó, perquè en realitat estaven nacionalitzats nord-americans i havien fet la recerca que fou premiada als Estats Units, i no van residir a Espanya amb posterioritat.

Jaume Ferran (Corbera d’Ebre, Terra Alta, 1851 – Barcelona, 1929) va ser proposat sis vegades (1911, 1912, 1913, 1915, 1920 i 1921) per haver estat el primer en utilitzar una vacuna del còlera, utilitzada per primera vegada al món en una epidèmia a Valencia l’any 1885 (veure aquesta entrada del blog de 15/4/21), i que va reduir notablement la mortalitat de la malaltia (Fig.1).

August Pi i Sunyer, (Barcelona, 1879 – Ciutat de Mèxic, 1965), catedràtic de Fisiologia de la Universitat de Barcelona i director de l’Institut de Fisiologia de Barcelona, va ser nominat 6 vegades (1916, 1920, 1948 tres cops i 1949) pel seus treballs sobre quimioreceptors i el seu important paper en els reflexes tròfics (respiració, regulació de la glicèmia).

José Gómez Ocaña (Málaga, 1860 – Madrid , 1919) era catedràtic de Fisiologia de la Universitat central de Madrid (Fig.3). Nominat tres cops entre 1913 i 1918 pels seus treballs sobre secreció endocrina. Va ser un dels pioners en l’estudi funcional de les glàndules de secreció interna i pioner en la investigació experimental dels centres òptics en l’escorça cerebral.

Pío del Rio Hortega (Portillo, Valladolid, 1882 – Buenos Aires, 1945) va ser nominat dos cops, el 1929 i el 1937, pel seu treball sobre histologia i histopatologia del sistema nerviós, especialment sobre la micròglia i oligodendròglia (Fig. 4). Pensionat per la Junta d’Ampliació d’Estudis el 1913, fa estades a Berlín, Londres y París. Al tornar a Espanya es converteix en deixeble de Nicolás Achúcarro (veure aquesta entrada del blog de 1/10/21). Va dedicar-se a millorar les tècniques de tinció del sistema nerviós. El 1920, Santiago Ramón y Cajal expulsa Pío del Río Hortega del laboratori que compartien per homosexual. Ha d’exiliar-se al final de la guerra civil. Primer va a Paris i a Londres, per radicar-se finalment a l’Argentina.

Josep Trueta i Raspall (Barcelona, 1897 – 1977) (Fig.5), deixeble del Dr. Manuel Corachán a l’Hospital de Sant Pau, de Barcelona. S’especialitza en Cirurgia ortopèdica. Trueta posa en pràctica durant la guerra civil espanyola el mètode de tractament de ferides i fractures de guerra conegut com oclusiu. Catalanista convençut, fuig a l’exili a Anglaterra a finals de gener de 1939. Feu importants estudis sobre la circulació sanguínia del ronyó. Era catedràtic d’Ortopèdia de la Universitat d’Oxford i autor d’una història de Catalunya en anglès, The Spirit of Catalonia (veure aquesta entrada del blog de 26/10/21).

Dos metges nascuts espanyols, però nacionalitzats nord-americans, van també rebre nominacions com a candidats al premi Nobel. Un d’ells, Severo Ochoa, va rebre aquest premi l’any 1959. L’altre només va ser nominat, però no premiat. Era Rafael Lorente de Nó (Saragossa, 1902 – Tucson, 1990) (Fig.6). Era deixeble de Ramón y Cajal, i un cop llicenciat en medicina per Madrid, va fer una prolongada estada en diversos centres europeus i va desplaçar-se a Estats Units el 1931, que va ser el seu trasllat definitiu. No va tornar a Espanya i va fer tota la seva carrera a aquell país, esdevenint un expert mundial en neurofisiologia.